25 de juny 2010

Generalitat o Diputació


Un dels efectes més evidents en la població d’una nació que ha perdut la seva autoestima, és precisament la capacitat de l’ocupant per col·lonitzar els racons més íntims de l’inconscient, on rauen els mecanismes d’autodefinició. Els catalans, que hem patit un dels intents més llargs i persistents d‘aniquilació nacional, d’assimilació simbòlica, i que, amb feines i treballs, mantenim la dignitat identitària, en som grans experts. És evident que l’abassegadora presència d’elements simbòlics espanyols a la nostra societat van afeblint la resistència mental de qualsevol cuitadà que acaba trobant normal allò que en d’altres circumstàncies seria inacceptable. Aquests dies en tenim exemples a cabassos. Mentre la defensa de la selecció catalana és titllada de carrinclona, regionalista i decimonònica, els mateixos defensors de la modernor no-nacional i altermundista assisteixen impàvids a l’allau de simbologia “roja” que ens cau arreu. Tan li fa que sigui una cervesa, una companyia de telefonia o vés a saber què, la “roja”, la “nuestra” i tota la parafernàlia espanyola és veu que és d’allò més normal perquè, és clar, quan tens estat no et cal ser nacionalista, pots ser normal. És precisament això el que cerquem els independentistes: ser en un país normal.
Si bé l’esforç de mostrar una certa normalitat nacional és tasca de tots plegats, qui en té l’obligació inexcusable són els representants del nostre govern. La setmana passada se celebrava a Vilafranca l’EcoSostenibleWine, una conferència internacional sobre vitivinicultura sostenible. La jornades van ser un èxit sense discusió: ponents i assistents d’un munt de països, organització impecable, professionalitat i una autoestima penedesenca que feia anys que no veia. Les jornades comptaven amb sistema de traducció simultània en català, castellà, anglès i francès. Cap excusa, doncs, per no usar la pròpia llengua. De fet, cap dels ponents forasters va provar de parlar res que no fos la seva llengua: els californians l’anglès, els francesos el francès, els espanyols el castellà i els catalans... doncs hi va haver de tot. Per quina estranya raó alguns ponents catalans, sabent que eren traduits, van decidir parlar en castellà abans de fer-ho en català, és un misteri que no goso provar d’esbrinar. Ara, és evident quina intencionalitat és té quan qui renega de la seva llengua és un representant del govern. Inauguraren l’acte representants de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge i de la d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Tots dos s’adreçaren als assistents en un macarrònic castellà que denotava el seu origen català. Tanmateix la submissió nacional els és tan profunda, la diglòssia tan interioritzada, que quan han de presidir un acte internacional es veu que el català fa “pagès” i que cal usar una llengua imposada però universal. Aquesta mena d’actituds són les que demostren el nivell del nostre govern, la sensació que més que pertànyer a un govern estan convençuts que gestionen una diputació. I després ens vindran a renyar amb campanyes que el català és cosa de tots i que cal donar-li corda.

18 de juny 2010

Immens Pujol

És de justícia retre homenatge a la figura del president Pujol. No només perquè ha fet vuitanta anys, sinó perquè de vegades ens recorda com en són de susceptibles, les coses, d’empitjorar. L’excel·lent entrevista que fa uns dies va emetre TV3, amb motiu del seu aniversari, va servir sobretot per adonar-nos de l’alçada intel·lectual, ètica i, especialment, patriòtica del qui fou president de Catalunya durant vint-i-tres anys. També va servir per veure com un entrevistador no cal que sigui punyent i agressiu per treure el millor d’una persona. El Miquel Calçada, que com molts de nosaltres no coincideix amb el president en el futur que volem per aquest país, va amorosir la conversa, va deixar dir, tot i treient tots els temes, aconseguint aquella complicitat amb l’entrevistat que fa de la conversa un espectacle memorable.
Les comparacions sempre són odioses, però deixem dit, a benefici d’inventari, que l’alçada intel·lectual, la fortalesa moral,  l’ètica i la dignitat del president Pujol evidencien encara més la mediocritat dels successors que ens ha tocat de viure.
Pujol va deixar clar que la independència és l’única via possible que ens queda com a poble. Bé, també hi ha la desaparició, però de moment no la contemplem. És clar que no ho va dir amb aquestes paraules. El president, que és un home murri, pot acceptar que hagi fracassat el que amb clarividència anomena “solució Espriu”, o sigui l’intent esgotador dels catalans per transformar Espanya en un estat plurinacional on hi tinguéssim cabuda. Però el que no pot dir clarament és que ens ha fet perdre el temps durant boi trenta anys. Per això, tot i no dir-ho, se l’entén. Ell, que fins abans d’ahir va defensar l’entesa i la paciència, ha acabat reconeixent que no hi ha cap via possible de convivència amb Espanya. És bo que ho digui un dels pocs polítics que tenia un projecte de país que anava més enllà del dia a dia. Un projecte de país que ara veu fracassat absolutament.
És hora doncs d’un nou projecte que superi la vella por, la innocència espriuana de redimir Sepharad. Ha arribat l’hora de fer el pas que tantes nacions abans nostre han fet. Tothom n’és conscient, no només el president Pujol, però encara plana entre la nostra classe política la manca de coratge, la dignitat de transcendir el propi moment històric i abraçar l’èpica que ens ha de dur a la independència.
Accepta Pujol a l’entrevista, amb una humilitat que l’honora, que la proposta d’encaix a Espanya ha fracassat i que “hem fracassat tots els qui l’hem defensada”. Esperem que aquesta lliçó de dignitat política faci repensar els seus hereus que encara avui no veuen el país prou madur per a emancipar-se nacionalment.

Cal que assumim, tots plegats, la inevitabilitat de la disjuntiva que se’ns presentarà ben aviat: o independència o submissió. No hi ha mitges tintes, no permetrem més enganys, no acceptarem més maniobres dilatòries ni falses promeses de referèndums que han d’aprovar a Espanya. Qui aposti per la independència que sumi i qui estigui amb Espanya que ho proclami obertament. La resta, que malda per viure de la incertesa permanent, que s’enretiri.

11 de juny 2010

El Penedès poruc

No seré jo qui us negarà la dificultat del moment que viuen la majoria d’empreses del nostre país. Al Penedès, abocat al món del vi i del cava, la crisi té l’afegitó d’aquesta mena de moda inconscient que ha relacionat el consum dels nostres productes amb una pràctica de risc per a la nostra salut o, en el millor dels casos, contra el nostre balanç de punts automobilístics. Per als qui prediquem les bondats, també econòmiques, d’un estat propi per Cataluya, de vegades se’ns fa difícil de fer entendre el cúmul de prejudicis que envolten un sector tan sensible informativament com el sector del vi i del cava.
L’actitud que el sector ha mantingut sempre amb els poders fàctics espanyols, especialment al Penedès, ha acabat donant un caire provincià i escleròtic a un sector que té molta més vitalitat i molta més empenta de la que els seus dirigents han demostrat fins avui. La prova més fefaent de tot plegat és la permanent reculada del Penedès davant d’altres DO que han sabut apostar per la innovació, la qualitat, la internacionalització i l’especialització. Iniciatives  interessants con l’EcoSostenibleWine que la setmana que ve se celebra a Vilafranca, són víctimes també d’aquesta mena de vassallatge incomprensible: no hi havia cap necessitat d’atorgar la presidència d’honor al rei “Juan Carlos I de España”, un element que en cap moment s’ha destacat per la defensa dels nostres productes.
És aquesta mena d’actitud de no voler molestar, de creure que el negoci depèn del nombre de genuflexions, la que ha dut el sector a aquesta injustificada por escènica en què moltes empreses es troben ara. És evident que no tots els cellers catalans tenen una distribució de vendes similar, però si la mitjana situa el volum del mercat espanyol al voltant del 22%, és que estem en un dels sectors més propicis a apostar sense embuts per la independència del país sense por. No cal posar estelades a l’etiqueta, però sí que els números demanen una actitud més connivent i compromesa.
Un bon amic­ del sector, amb la col·laboració del Cercle Català de Negocis (CCN), ha elaborat un magnífic estudi on es demostra l’escassa incidència real del suposat boicot al cava del 2005. Un boicot més mediàtic que efectiu però que ha acollonit els nostres empresaris i han preferit amagar el cap sota l’ala i entonar el “mea culpa” abans que mostrar-se disposats a fer del sector un dels pols de lideratge del nostre país. Em direu que això és molt senzill de dir però que cada matí cal vendre enllà del Cinca. D’acord, però tots els números demostren, des de fa anys, que Espanya només ens compra el que és incapaç de produir. El “boicot” hi és des de sempre perquè ens tracten, ells sí, com a exportadors. Com qualsevol país del món, Espanya prefereix produir-se i importar tan poc com pugui. De què ens estranyem?
L’estudi que us comentava demostra clarament que una Catalunya independent, amb una reducció de l’impost de societats d’un 10%, ens permetria perdre prop del 60% de les vendes a Espanya i encara tindríem beneficis. I quan es cansin de beure vi gasat, ja ens vindran a buscar!

04 de juny 2010

La vergonya persistent

Se’m fa difícil d’entendre quina és l’estranya mecànica mental que duu gent que, en la majoria dels casos, em mereix un gran respecte intel·lectual, a defensar la ignomínia no ja de l’atac d’Israel contra un vaixell de cooperants en aigües internacionals, sinó la política de genocidi indissimulat, de persecució i arraconament sistemàtic de tot un poble.
Ja n’hem parlat manta vegades i encara és l’hora que les justificacions no em semblin pura demagògia. Deu ser per això que en J. B. Culla necessita més de quatre-centes pàgines per provar d’argumentar el que en Salah Jamal o el Joan Roure deixen clar en una trentena de pàgines.
Si no hi ha justificació per a una ocupació en tota regla, persistent, acarnissada, feridora fins els extrems més insospitats, encara n’hi ha menys per acceptar, sota cap concepte, la tortura de tot un poble, l’aniquilació premeditada, la destrucció per pura venjança, l’abús, la impunitat... I que no ens vinguin amb orgues: defensar el dret del poble palestí és perfectament compatible amb condemnar enèrgicament el terrorisme. Que Hamas no hi toqui no en deslegitima la causa, només en fa inacceptables els mètodes. És ben curiós de constatar com entre els més abrandats sionistes a casa nostra hi podem trobar gent que, militant en l’independentisme més compromès, mai no han tingut recança de ‘comprendre’ la violència d’alliberament nacional que han practicat, per posar dos exemples, bascos i irlandesos. Què deu tenir Irlanda que Palestina no té, és tot un misteri històric, però es veu que l’ocupació premeditada i organitzada és del tot tolerable si té arrels bíbliques.
Aquí sembla que tothom accepti de fer-nos trampa al solitari. Perquè, que jo sàpiga, els conflictes tenen un origen i algú, mal que ens pesi, hi té la raó. La persistència de l’ocupació no dóna carta blanca, no legitima la història. De la mateixa manera que 300 anys d’ocupació espanyola no han pogut dissoldre la nació catalana, vuitanta anys d’ocupació israeliana no poden esborrar tretze segles de poblament palestí.
En un exercici de cinisme descomunal llegia dimecres en Lluís Martínez a l’AVUI argumentant: “Em pregunto què farien els barcelonins si alguns veïns d'una població propera, per les raons que fossin, es dediquessin a llançar-los desenes de coets cada dia”. Home, no fotem, no són “les raons que fossin”. La pregunta decent és “què farien els barcelonins si haguessin vingut uns estrangers i haguessin ocupat casa seva, els haguessin deportat als Monegres, pres les terres i prohibit fins i tot rebre ajuda humanitària”.
Ja hem vist a les imatges amb què Israel pretén justificar l’atac la potència de les armes dels cooperants: barres de ferro, ampolles trencades, pals... Davant un arsenal tan extremadament perillós la resposta, és clar, no podia ser altra que quatre bales al cap.

La justícia no pot dependre del poder, de la força, dels interessos econòmics o geopolítics. El poble palestí clama justícia des de fa anys i occident es fa el sord. No ens estranyi després que la nostra civilització hagi perdut tota credibilitat.