11 de juny 2010

El Penedès poruc

No seré jo qui us negarà la dificultat del moment que viuen la majoria d’empreses del nostre país. Al Penedès, abocat al món del vi i del cava, la crisi té l’afegitó d’aquesta mena de moda inconscient que ha relacionat el consum dels nostres productes amb una pràctica de risc per a la nostra salut o, en el millor dels casos, contra el nostre balanç de punts automobilístics. Per als qui prediquem les bondats, també econòmiques, d’un estat propi per Cataluya, de vegades se’ns fa difícil de fer entendre el cúmul de prejudicis que envolten un sector tan sensible informativament com el sector del vi i del cava.
L’actitud que el sector ha mantingut sempre amb els poders fàctics espanyols, especialment al Penedès, ha acabat donant un caire provincià i escleròtic a un sector que té molta més vitalitat i molta més empenta de la que els seus dirigents han demostrat fins avui. La prova més fefaent de tot plegat és la permanent reculada del Penedès davant d’altres DO que han sabut apostar per la innovació, la qualitat, la internacionalització i l’especialització. Iniciatives  interessants con l’EcoSostenibleWine que la setmana que ve se celebra a Vilafranca, són víctimes també d’aquesta mena de vassallatge incomprensible: no hi havia cap necessitat d’atorgar la presidència d’honor al rei “Juan Carlos I de España”, un element que en cap moment s’ha destacat per la defensa dels nostres productes.
És aquesta mena d’actitud de no voler molestar, de creure que el negoci depèn del nombre de genuflexions, la que ha dut el sector a aquesta injustificada por escènica en què moltes empreses es troben ara. És evident que no tots els cellers catalans tenen una distribució de vendes similar, però si la mitjana situa el volum del mercat espanyol al voltant del 22%, és que estem en un dels sectors més propicis a apostar sense embuts per la independència del país sense por. No cal posar estelades a l’etiqueta, però sí que els números demanen una actitud més connivent i compromesa.
Un bon amic­ del sector, amb la col·laboració del Cercle Català de Negocis (CCN), ha elaborat un magnífic estudi on es demostra l’escassa incidència real del suposat boicot al cava del 2005. Un boicot més mediàtic que efectiu però que ha acollonit els nostres empresaris i han preferit amagar el cap sota l’ala i entonar el “mea culpa” abans que mostrar-se disposats a fer del sector un dels pols de lideratge del nostre país. Em direu que això és molt senzill de dir però que cada matí cal vendre enllà del Cinca. D’acord, però tots els números demostren, des de fa anys, que Espanya només ens compra el que és incapaç de produir. El “boicot” hi és des de sempre perquè ens tracten, ells sí, com a exportadors. Com qualsevol país del món, Espanya prefereix produir-se i importar tan poc com pugui. De què ens estranyem?
L’estudi que us comentava demostra clarament que una Catalunya independent, amb una reducció de l’impost de societats d’un 10%, ens permetria perdre prop del 60% de les vendes a Espanya i encara tindríem beneficis. I quan es cansin de beure vi gasat, ja ens vindran a buscar!