25 de juny 2010

Generalitat o Diputació


Un dels efectes més evidents en la població d’una nació que ha perdut la seva autoestima, és precisament la capacitat de l’ocupant per col·lonitzar els racons més íntims de l’inconscient, on rauen els mecanismes d’autodefinició. Els catalans, que hem patit un dels intents més llargs i persistents d‘aniquilació nacional, d’assimilació simbòlica, i que, amb feines i treballs, mantenim la dignitat identitària, en som grans experts. És evident que l’abassegadora presència d’elements simbòlics espanyols a la nostra societat van afeblint la resistència mental de qualsevol cuitadà que acaba trobant normal allò que en d’altres circumstàncies seria inacceptable. Aquests dies en tenim exemples a cabassos. Mentre la defensa de la selecció catalana és titllada de carrinclona, regionalista i decimonònica, els mateixos defensors de la modernor no-nacional i altermundista assisteixen impàvids a l’allau de simbologia “roja” que ens cau arreu. Tan li fa que sigui una cervesa, una companyia de telefonia o vés a saber què, la “roja”, la “nuestra” i tota la parafernàlia espanyola és veu que és d’allò més normal perquè, és clar, quan tens estat no et cal ser nacionalista, pots ser normal. És precisament això el que cerquem els independentistes: ser en un país normal.
Si bé l’esforç de mostrar una certa normalitat nacional és tasca de tots plegats, qui en té l’obligació inexcusable són els representants del nostre govern. La setmana passada se celebrava a Vilafranca l’EcoSostenibleWine, una conferència internacional sobre vitivinicultura sostenible. La jornades van ser un èxit sense discusió: ponents i assistents d’un munt de països, organització impecable, professionalitat i una autoestima penedesenca que feia anys que no veia. Les jornades comptaven amb sistema de traducció simultània en català, castellà, anglès i francès. Cap excusa, doncs, per no usar la pròpia llengua. De fet, cap dels ponents forasters va provar de parlar res que no fos la seva llengua: els californians l’anglès, els francesos el francès, els espanyols el castellà i els catalans... doncs hi va haver de tot. Per quina estranya raó alguns ponents catalans, sabent que eren traduits, van decidir parlar en castellà abans de fer-ho en català, és un misteri que no goso provar d’esbrinar. Ara, és evident quina intencionalitat és té quan qui renega de la seva llengua és un representant del govern. Inauguraren l’acte representants de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge i de la d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Tots dos s’adreçaren als assistents en un macarrònic castellà que denotava el seu origen català. Tanmateix la submissió nacional els és tan profunda, la diglòssia tan interioritzada, que quan han de presidir un acte internacional es veu que el català fa “pagès” i que cal usar una llengua imposada però universal. Aquesta mena d’actituds són les que demostren el nivell del nostre govern, la sensació que més que pertànyer a un govern estan convençuts que gestionen una diputació. I després ens vindran a renyar amb campanyes que el català és cosa de tots i que cal donar-li corda.