04 de juny 2010

La vergonya persistent

Se’m fa difícil d’entendre quina és l’estranya mecànica mental que duu gent que, en la majoria dels casos, em mereix un gran respecte intel·lectual, a defensar la ignomínia no ja de l’atac d’Israel contra un vaixell de cooperants en aigües internacionals, sinó la política de genocidi indissimulat, de persecució i arraconament sistemàtic de tot un poble.
Ja n’hem parlat manta vegades i encara és l’hora que les justificacions no em semblin pura demagògia. Deu ser per això que en J. B. Culla necessita més de quatre-centes pàgines per provar d’argumentar el que en Salah Jamal o el Joan Roure deixen clar en una trentena de pàgines.
Si no hi ha justificació per a una ocupació en tota regla, persistent, acarnissada, feridora fins els extrems més insospitats, encara n’hi ha menys per acceptar, sota cap concepte, la tortura de tot un poble, l’aniquilació premeditada, la destrucció per pura venjança, l’abús, la impunitat... I que no ens vinguin amb orgues: defensar el dret del poble palestí és perfectament compatible amb condemnar enèrgicament el terrorisme. Que Hamas no hi toqui no en deslegitima la causa, només en fa inacceptables els mètodes. És ben curiós de constatar com entre els més abrandats sionistes a casa nostra hi podem trobar gent que, militant en l’independentisme més compromès, mai no han tingut recança de ‘comprendre’ la violència d’alliberament nacional que han practicat, per posar dos exemples, bascos i irlandesos. Què deu tenir Irlanda que Palestina no té, és tot un misteri històric, però es veu que l’ocupació premeditada i organitzada és del tot tolerable si té arrels bíbliques.
Aquí sembla que tothom accepti de fer-nos trampa al solitari. Perquè, que jo sàpiga, els conflictes tenen un origen i algú, mal que ens pesi, hi té la raó. La persistència de l’ocupació no dóna carta blanca, no legitima la història. De la mateixa manera que 300 anys d’ocupació espanyola no han pogut dissoldre la nació catalana, vuitanta anys d’ocupació israeliana no poden esborrar tretze segles de poblament palestí.
En un exercici de cinisme descomunal llegia dimecres en Lluís Martínez a l’AVUI argumentant: “Em pregunto què farien els barcelonins si alguns veïns d'una població propera, per les raons que fossin, es dediquessin a llançar-los desenes de coets cada dia”. Home, no fotem, no són “les raons que fossin”. La pregunta decent és “què farien els barcelonins si haguessin vingut uns estrangers i haguessin ocupat casa seva, els haguessin deportat als Monegres, pres les terres i prohibit fins i tot rebre ajuda humanitària”.
Ja hem vist a les imatges amb què Israel pretén justificar l’atac la potència de les armes dels cooperants: barres de ferro, ampolles trencades, pals... Davant un arsenal tan extremadament perillós la resposta, és clar, no podia ser altra que quatre bales al cap.

La justícia no pot dependre del poder, de la força, dels interessos econòmics o geopolítics. El poble palestí clama justícia des de fa anys i occident es fa el sord. No ens estranyi després que la nostra civilització hagi perdut tota credibilitat.