25 de juny 2015

El funàmbul

Veient la vida política catalana d’aquestes darreres setmanes i, sobretot, els equilibris que el president Mas està fent per arribar a port amb totes les barques intactes, no em puc estar de recordar l’impressionant docudrama “Man on Wire”. Com en el film, que repassa l’obsessió del funàmbul francès Philippe Petit per caminar entre les torres bessones, Mas està també forçant al límit de la prudència els equilibris sobre la corda per aconseguir la seva obsessió: la unitat sobiranista el 27s. I, la veritat, és que, com amb l’equilibrista francès, no acabes de decidir si el protagonista és boig o és un heroi.
Haig de confessar que, malgrat tot el que s’ha dit, segueixo pensant que la unitat és l’única força que ens pot dur a la llibertat. Que Mas prova de salvar-se ell i de pas CDC? Potser sí. Que amb llistes separades aconseguirem més vots perquè no deixem cap flanc ideològic desatès? Cap evidència empírica ho sostè, però posem que també. Que entre votants d’ERC i, sobretot, de la CUP, n’hi ha que mai no votarien una llista on hi hagi el President? És trist, però segurament també és així. I ja no us dic res d’ICV, Podemos i companyia.
Però, tanmateix, i què? Això ens ha d'aturar?
Tot plegat demostra quines són realment les prioritats dels nostres partits, més amoïnats en gestionar l’status quo on estan instal·lats –o on es volen instal·lar– que de tenir la generositat suficient per imaginar-se un país nou. Si separats hem de fer més vots, si algú no és capaç de votar una llista únitària per la independència pel sol fet que hi hagi convergents, és que els votants d’aquests partits no entenen la trascendència d’aquestes eleccions, que el seu independentisme és de pa sucat amb oli o que tenen altres prioritats espúries. 
O, potser, és que la culpa no és realment dels votants, sinó dels propis partits. Després d’anys de demonitzar el nacionalisme, ara es troben que no saben explicar les diferències entre nacionalisme i independentisme, entre ideologia i l'eina de construcció del futur millor que tant diuen defensar.
Mas ha entès que això és la batalla final, que l’enemic hauria de ser al davant, no entre nosaltres. Que les revolucions nacionals són de la gent, sense colors, com ho van ser la cadena humana o la ve baixa. Potser és sol a veure-ho així. Potser és tot fingiment. Però, al carrer, molta gent ho comparteix, em sembla, i encara s'estora de veure com som incapaços d'anar plegats quan ens hi juguem la pròpia existència. Com si la història no ens hagués ensenyat res.
Mas, a la corda fluixa, busca forçar l’èpica que ens impulsi definitivament. Els altres s’ho miren a peu pla des de la seguretat partidista de no arriscar-se a predre per guanyar. N’hi ha que fins i tot esperen que caigui.
Si perdem aquesta oportunitat pel tiquismiquisme insensat de tots plegats, és que no ens mereixem la llibertat.

11 de juny 2015

La veritat no ens farà lliures

Com fa l’insofrible anunci d’una companyia espanyola d’assegurances, ‘permeteu-me que insiteixi’ al voltant d’en Lakoff. El pare conceptual dels ‘marcs mentals’ acaba de treure una edició revisada del seu “No pensis en un elefant” de lectura imprescindible. Amb el Lakoff em passa una cosa semblant al que em trobo amb les CUP: en comparteixo la majoria dels diagnòstics, però sovint no m’acaben de convèncer les solucions. Segurament, amb els anys, he perdut imaginació. La revolució necessita, sobretot, gent imaginativa, que no es deixi tenallar per la història ni influir pels desenganys. Una diagnosi encertada, si més no, és l’inici indispensable de la solució.
Tornant a Lakoff, dos conceptes de la seva teoria em semblen d’especial interès per aplicar-los al procés d’independència que viu el nostre país. Lakoff afirma que alguns dels fracassos dels moviments polítics i socials són causats per la creença cega en dos mites que, assegura, són falsos: “La veritat ens farà lliures” i “Un ciutadà informat no vota mai contra els seus interessos”. La falsedat del segon mite l’hem poguda observar amb perseverança al País Valencià durant molts anys i la del primer l’estem patint en aquests moments en què l’independentisme sembla que s’hagi deixat robar el relat transformador de radicalitat democràtica i progrés social.
Encara avui, el sobiranisme fia el seu èxit en la difusó de ‘la veritat’: el menysteniment econòmic, social i cultural que pateix Catalunya. L’espoliació fiscal, la recentralització legislativa i l’atac al català han estat les puntes de llança del nostre apostolat. Però, segons ens revela Lakoff, la veritat no és suficent si aquesta no encaixa dins el marc mental previ que tots arrosseguem. Per posar un exemple, el perjudici ambiental de les bosses de plàstic era el mateix deu anys enrere, tanmateix fa deu anys a ningú no ens semblava possible sortir del supermercat sense bosses per molt que els ecologistes hi insistissin: un món desbossat no cabia en el nostre marc mental. Deu anys després ens fem creus del fàcil que era i, ara, ens mirem de reüll qui en demana.
L’èxit del procés, doncs, no depèn de repetir l’enfilall de greuges, ni potser les bondats d’un nou país, perquè encara hi ha gent que, sabent-ho, no “ho acaba de veure”. I no ho veu perquè una Catalunya independent no forma part del seu marc mental, d’allò establert, d’allò possible. Només generant entusiasme i confiança podrem rebentar les costures dels vells marcs mentals. La incertesa només es combat amb convenciment i amb aquella catarsi col·lectiva que duen els grans moments en la història dels pobles. Per això, siguem francs, o recuperem el temp, la trempera que deia el Sala-i-Martín, o serà difícil que els indecisos no acabin votant allò que, de fet, va contra els seus propis interessos. Si el 27S voten dependència no serà tant per un convenciment unionista, sinó perquè no hem estat capaços de generar prou confiança en què això sortirà bé. La por al buit és, fins i tot, una llei de la física. Per això és tan important la unitat d’acció dels partits, la claredat i confiança en el procés i, sobretot, la sensació que hi ha objectius més alts que van més enllà del tacticisme partidista.
Estic convençut que només la convicció profunda en un país millor i l’absoluta seguretat que som capaços de fer-lo, pot arrossegar els indecisos que s’han deixat atemorir per la por a la incertesa. El nostre convenciment ha de desfilar pels carrers com una marxa militar, amb la clara voluntat d’insuflar confiança, orgull i capacitat.
No ens podem entossudir en la salmòdia dels greuges. L’ofensa mai no ha estat material de construcció. Per bastir un país nou, lliure i just, no hi ha altra veritat que la determinació inequívoca i tenaç d’emancipar-nos. Aquesta és l'única veritat que ens farà lliures.