11 de juny 2015

La veritat no ens farà lliures

Com fa l’insofrible anunci d’una companyia espanyola d’assegurances, ‘permeteu-me que insiteixi’ al voltant d’en Lakoff. El pare conceptual dels ‘marcs mentals’ acaba de treure una edició revisada del seu “No pensis en un elefant” de lectura imprescindible. Amb el Lakoff em passa una cosa semblant al que em trobo amb les CUP: en comparteixo la majoria dels diagnòstics, però sovint no m’acaben de convèncer les solucions. Segurament, amb els anys, he perdut imaginació. La revolució necessita, sobretot, gent imaginativa, que no es deixi tenallar per la història ni influir pels desenganys. Una diagnosi encertada, si més no, és l’inici indispensable de la solució.
Tornant a Lakoff, dos conceptes de la seva teoria em semblen d’especial interès per aplicar-los al procés d’independència que viu el nostre país. Lakoff afirma que alguns dels fracassos dels moviments polítics i socials són causats per la creença cega en dos mites que, assegura, són falsos: “La veritat ens farà lliures” i “Un ciutadà informat no vota mai contra els seus interessos”. La falsedat del segon mite l’hem poguda observar amb perseverança al País Valencià durant molts anys i la del primer l’estem patint en aquests moments en què l’independentisme sembla que s’hagi deixat robar el relat transformador de radicalitat democràtica i progrés social.
Encara avui, el sobiranisme fia el seu èxit en la difusó de ‘la veritat’: el menysteniment econòmic, social i cultural que pateix Catalunya. L’espoliació fiscal, la recentralització legislativa i l’atac al català han estat les puntes de llança del nostre apostolat. Però, segons ens revela Lakoff, la veritat no és suficent si aquesta no encaixa dins el marc mental previ que tots arrosseguem. Per posar un exemple, el perjudici ambiental de les bosses de plàstic era el mateix deu anys enrere, tanmateix fa deu anys a ningú no ens semblava possible sortir del supermercat sense bosses per molt que els ecologistes hi insistissin: un món desbossat no cabia en el nostre marc mental. Deu anys després ens fem creus del fàcil que era i, ara, ens mirem de reüll qui en demana.
L’èxit del procés, doncs, no depèn de repetir l’enfilall de greuges, ni potser les bondats d’un nou país, perquè encara hi ha gent que, sabent-ho, no “ho acaba de veure”. I no ho veu perquè una Catalunya independent no forma part del seu marc mental, d’allò establert, d’allò possible. Només generant entusiasme i confiança podrem rebentar les costures dels vells marcs mentals. La incertesa només es combat amb convenciment i amb aquella catarsi col·lectiva que duen els grans moments en la història dels pobles. Per això, siguem francs, o recuperem el temp, la trempera que deia el Sala-i-Martín, o serà difícil que els indecisos no acabin votant allò que, de fet, va contra els seus propis interessos. Si el 27S voten dependència no serà tant per un convenciment unionista, sinó perquè no hem estat capaços de generar prou confiança en què això sortirà bé. La por al buit és, fins i tot, una llei de la física. Per això és tan important la unitat d’acció dels partits, la claredat i confiança en el procés i, sobretot, la sensació que hi ha objectius més alts que van més enllà del tacticisme partidista.
Estic convençut que només la convicció profunda en un país millor i l’absoluta seguretat que som capaços de fer-lo, pot arrossegar els indecisos que s’han deixat atemorir per la por a la incertesa. El nostre convenciment ha de desfilar pels carrers com una marxa militar, amb la clara voluntat d’insuflar confiança, orgull i capacitat.
No ens podem entossudir en la salmòdia dels greuges. L’ofensa mai no ha estat material de construcció. Per bastir un país nou, lliure i just, no hi ha altra veritat que la determinació inequívoca i tenaç d’emancipar-nos. Aquesta és l'única veritat que ens farà lliures.

Cap comentari: