25 de juny 2015

El funàmbul

Veient la vida política catalana d’aquestes darreres setmanes i, sobretot, els equilibris que el president Mas està fent per arribar a port amb totes les barques intactes, no em puc estar de recordar l’impressionant docudrama “Man on Wire”. Com en el film, que repassa l’obsessió del funàmbul francès Philippe Petit per caminar entre les torres bessones, Mas està també forçant al límit de la prudència els equilibris sobre la corda per aconseguir la seva obsessió: la unitat sobiranista el 27s. I, la veritat, és que, com amb l’equilibrista francès, no acabes de decidir si el protagonista és boig o és un heroi.
Haig de confessar que, malgrat tot el que s’ha dit, segueixo pensant que la unitat és l’única força que ens pot dur a la llibertat. Que Mas prova de salvar-se ell i de pas CDC? Potser sí. Que amb llistes separades aconseguirem més vots perquè no deixem cap flanc ideològic desatès? Cap evidència empírica ho sostè, però posem que també. Que entre votants d’ERC i, sobretot, de la CUP, n’hi ha que mai no votarien una llista on hi hagi el President? És trist, però segurament també és així. I ja no us dic res d’ICV, Podemos i companyia.
Però, tanmateix, i què? Això ens ha d'aturar?
Tot plegat demostra quines són realment les prioritats dels nostres partits, més amoïnats en gestionar l’status quo on estan instal·lats –o on es volen instal·lar– que de tenir la generositat suficient per imaginar-se un país nou. Si separats hem de fer més vots, si algú no és capaç de votar una llista únitària per la independència pel sol fet que hi hagi convergents, és que els votants d’aquests partits no entenen la trascendència d’aquestes eleccions, que el seu independentisme és de pa sucat amb oli o que tenen altres prioritats espúries. 
O, potser, és que la culpa no és realment dels votants, sinó dels propis partits. Després d’anys de demonitzar el nacionalisme, ara es troben que no saben explicar les diferències entre nacionalisme i independentisme, entre ideologia i l'eina de construcció del futur millor que tant diuen defensar.
Mas ha entès que això és la batalla final, que l’enemic hauria de ser al davant, no entre nosaltres. Que les revolucions nacionals són de la gent, sense colors, com ho van ser la cadena humana o la ve baixa. Potser és sol a veure-ho així. Potser és tot fingiment. Però, al carrer, molta gent ho comparteix, em sembla, i encara s'estora de veure com som incapaços d'anar plegats quan ens hi juguem la pròpia existència. Com si la història no ens hagués ensenyat res.
Mas, a la corda fluixa, busca forçar l’èpica que ens impulsi definitivament. Els altres s’ho miren a peu pla des de la seguretat partidista de no arriscar-se a predre per guanyar. N’hi ha que fins i tot esperen que caigui.
Si perdem aquesta oportunitat pel tiquismiquisme insensat de tots plegats, és que no ens mereixem la llibertat.

Cap comentari: