28 de març 2014

Violència

Si als catalans diu que ens perd l’estètica, als espanyols els tira la tragicomèdia, que massa sovint se’ls acaba en drama. Molts en tenim encara una memòria ben clara i, si fos per ells –només cal parar l’orella a declaracions d’uns i altres–, no els costaria gaire de tornar-s’hi a abraonar.
Tots tenim clar que, un país que encara viu en l’absolutisme –versió hispana de la democràcia, no ha de tenir gaire miraments a l’hora d’esbravar-se nacionalment encara que això els representi un ridícul internacional de grans proporcions. Fixem-nos en Ceuta, en Gibraltar, en l’empresonament d’Arnaldo Otegui o en el tancament d’Egunkaria, tortures incloses. Cap altre país occidental ha gosat tancar un diari en democràcia.
Però a ells se’ls en fot què diuen a fora perquè saben que el món és autista. Hem vist com se les embeina habitualment la comunitat internacional, o sigui que farem bé de no refiar-nos-en massa i reforçar el procés des de la que ha estat la ‘via catalana’: una reclamació democràtica, pacífica, civil i unitària.
El recurs a la violència és l’espantall que branden amb neguit des de les files unionistes però també molts sobiranistes de bona fe. De motius no ens en falten, però no hauríem de caure en la provocació. La por és l’únic que no ens podem permetre. La violència, de veritat, és l'únic que no es poden permetre ells.
Ara, algun bèstia de la meseta s’ha entestat que cal il·legalitzar l’ANC i empresonar els seus dirigents. L’Espanya fosca de la inquisició treu el cap quan pot. Tot per un no sé què que diuen que han vist en el full de ruta que s’ha d’aprovar demà. Deu ser que el Google translator els ha fet una mala passada perquè, francament, llegit amb deteniment no hi sé veure res que no hàgim dit manta vegades.
El que demostra realment això, però, és que al final sembla que se n’han adonat. Els ha costat déu i ajuda, però han entès finalment que el procés que viu Catalunya no és la dèria d’un president que fa quatre dies escarníem sense pietat. Comencen a veure que el procés és civil, popular, ampli i transversal.
És recomfortant veure que mentre ells hi posen testosterona, amenaces galàctiques i les set plagues bíbliques, nosaltres hi posem dues dones pacífiques, dialogants, gairebé trencadisses. Hi posem el seny, la raó i, per sobre de tot, la il·lusió. I això, ho saben prou bé, no hi ha tanc que ho aturi; això, amics meus, és invencible.

14 de març 2014

Independència i bosses de plàstic

De les moltes errades d’apreciació –algunes de clamoroses– que he hagut d’acceptar al llarg de la meva vida, potser la més sorprenent ha estat la ràpida i pacífica desaparició de les bosses de plàstic als supermercats. És una qüestió menor, em direu, però si fem un exercici honest de memòria, no fa gaire anys, quan van començar les propostes d’eliminació plàstica, ningú no en donava un duro per l’èxit de la campanya. No per manca de bondat en el postulat, sinó perquè –i jo em recordo sortint de l’Esclat preguntant-m’ho– no em sabia imaginar anant cap el cotxe amb el carret setmanal a la intempèrie. 
Dic això perquè de vegades em fa la sensació que, amb la independència, a alguns els passa el mateix. Són encara aquells del “a mi ja m’agradaria” que es miren amb angúnia i un cert tremolor de cames el daltabaix que pressuposen d’una declaració d’independència. Som animals de costums i alguns no se saben veure lliures, sense la seguretat submisa de la cadena. 
Els sociòlegs ho expliquen sovint: la majoria dels canvis, per profunds que siguin, es produeixen d’una manera pausada –que no vol dir lenta– i, gairebé sempre, les grans revolucions no són res més que l’acumulació, la superposició, de molts petits canvis, gairebé imperceptibles en la seva individualitat però que, plagats, tenen un efecte transformador. 
És el que ens passa amb la independència. No ens n’adonem del tot però la societat catalana ha recorregut ja una gran part del procés que ens hem proposat de fer. Només en som una mica conscients quan provem de mirar el camí fet i sospesem, amb vertigen, la impossibilitat de tornar ni que fos on érem fa 5 anys enrere. El país ja no ho acceptaria. S’han acabat les bosses de plàstic.
Tampoc no som conscients que la independència probablement no serà una proclamació heroïca. Ni el xoc d’uns trens que mai no es trobaran perquè van per vies diferents. Segurament l’estat propi ens vindrà com la jubilació, sense adonar-nos-en. 
Això no vol dir que hagi de ser fàcil. Haurem d’estar amatents, units i disciplinats. Res no es construeix des de la desconfiança, per això haurem d’aprendre a refiar-nos del camí triat i caminar plegats. 
Aquests dies hem vist com gairebé es quintacolumneja des de l’arrogància de qui no accepta que hi ha molts camins per arribar al cim, però que només el que fem junts ens hi durà. M’entristeix que facin veure que no s’adonen que hi ha actituds que només posen pals a les rodes. Una mica de seriositat no ens aniria malament.