27 de març 2009

És hora de fer el pas

Si una cosa va quedar clara al discurs d’investidura de Francisco Romero, és el desvergonyiment de què segueix fent gala el PSC vilatà. Que després d’anys i anys de gaudir d’un poder absolut, després de legislatures senceres, ens vinguin ara, precisament ara que perilla la cadira, a anunciar el decàleg de bones intencions que el PSC deu tenir al “manual de l’alcalde en minoria”, fa riure si no fos que la vila no està per permetre-se’n gaire, d’alegries. Si, a més, hi afegim que, conscient que no farà forat en l’hagiografia nostrada, el nou alcalde relatava sense pudor la seva biografia amb aquella immodèstia de qui no té altra projecte que la seva visió del món, tindrem el relat sencer d’un moment que passarà a la història vilatana com la demostració de la distància entre la ciutadania i el poder polític.

Fou un ple en què s’evidencià que ha arribat definitivament, a Vilafranca, el moment de fer el pas. Una investidura feta en clau de maniobra partidista per mantenir-se al poder i amb la barra de gesticular un enfilall de mesures, gairebé totes ja engegades, per vernissar-se d’esquerra contra la dreta malèvola. El Xavi Navarro, en un excel·lent parlament, ho deia clarament: aquest ja no és el nostre ple.

El ple que Vilafranca ha d’encarar sense tardança és el que tanqui una etapa de 30 anys que no ha sabut acabar a temps. Un ple que posi per davant els interessos dels vilafranquins, que enceti una nova etapa on l’honestedat, el treball rigorós i la generositat de tots, ens duguin a repensar un model de Vilafranca que fa aigües.

Demà Esquerra decidirà si, com ha repetit a bastament fins ara, se suma al nou projecte o hi deixa la pell en una maniobra que ningú no entendria. La insistència de rumors que apunten a pressions descomunals des del carrer Nicaragua, no fan sinó donar la raó als qui hem defensat que a Vilafranca hi ha un projecte alternatiu, nacional evidentment, i compromès amb el territori que tothom esmenta però pocs anomenen: la Vegueria. El Pere Regull n’ha encunyat una frase que podria ben bé ser la divisa d’aquesta nova etapa: “Ser penedesencs és la nostra manera de ser catalans”.

ERC no pot deixar-se enganyar pels qui ara temen la seva decisió. No només perquè s’hi juguen la seva supervivència, sinó perquè saben perfectament que la seva presència és imprescindible en un projecte que redefineixi el model de la Vilafranca que volem, que podem fer. ERC, amb una representació municipal que no es correspon al seu pes social, ha de retrobar-se amb el camí de polítiques comprensibles, honestes i arrelades al territori.

Demà és un bon dia per retrobar l’orgull, tornar al carrer i recuperar la confiança malbaratada. Demà, cal fer el pas.

20 de març 2009

D'àngels i dimonis

Fa feredat de veure les barrabassades que s’han arribat a escriure aquests darrers dies a tomb de les inesperades dues notícies de la setmana: la decisió de la CUP de donar suport a la moció de censura i la renúncia d’en Marcel Esteve a l’alcaldia. Dues bombes informatives als extrems en l’anàlisi política. Mentre la decisió de la CUP ha estat, per a qui ho ha volgut escoltar, a bastament argumentada, els motius de l’abandó del Marcel són encara una incògnita.

La prepotència amb què el PSC ha actuat a Vilafranca, el menyspreu als qui no pensem com ells, l’acusació buida i demagògica. Tot això és el que hem pogut sentir de qui té el llibre sant de l’esquerra. L’esquerra són ells: si no ets “ells”, no pots ser esquerra. Finalment, tant d’albarà ha generat factura. No pots menysprear tothom quan governes en minoria. Les rodes de molí tenen data de caducitat.

Convençuts com estaven que la CUP no faria el pas, han abocat tota la ràbia al comprovar que, de vegades, la coherència no són només paraules. Creien que, colomins mansois, menjaven besses d’esquerra de les seves mans. Haguessin hagut de veure que la CUP no és ICV i que, erradament o amb encert, han defensat allò que creuen amb convicció.

Ara, però, a la CUP els ha crescut banyes. Són l’esca del pecat, la maldat personificada. Llegint blocs i articles fa angúnia de constatar la bilis que pot arribar a generar veure’s descavalcat d’un poder que creies de propietat. La CUP, fins fa unes setmanes tan coherent i responsable als ulls del PSC, de cop i volta ha esdevingut la traïció, el mal. L’apocalipsi s’abraonarà sobre Vilafranca, anuncien.

No patiu, acabareu entenent les raons de la CUP –i d’ERC si no es desdiuen d’allò dit repetidament– tal com jo he acabat respectant la seva primera decisió. Encara no la comparteixo, però sempre me l’han argumentada amb passió. Des d’aleshores i, especialment des dels “5 motors”, ens respectem la coherència, però sobretot la capacitat d’acceptar errors.

Els qui hem defensat la necessitat d’un canvi que sacsegi una vila adormida, no vam saber convèncer la CUP. Possiblement hem perdut dos anys. O potser és que hi ha decisions que necessiten el seu procés.

Ara, l’insult i l’amenaça que practiquen a cal PSC no crec que hi faci més.

13 de març 2009

De molles i engrunes

Cop d’estat al País Basc. La indecència política a què estem assistint amb silenci connivent, no només clama al cel, sinó als tribunals internacionals. Queda demostrada la utilitat última de la Llei de Partits que Espanya, que té un full de ruta clar per eliminar les noses perifèriques, va aprovar amb el vot de CiU. Batalla a batalla, Espanya sí que torna a ”amanecer”.

Tampoc no pot tenir altra qualificatiu que el d’indecència política, la maniobra del PSC per evitar que en Pere Regull acabi aglutinant els suports necessaris per culminar la moció de censura. Ja sé que diran que és cosa d’El Periódico. És clar. Tothom qui coneix mínimament el Pere sap perfectament de la seva integritat moral. Per saber d’on venia la pedra només cal mirar la reacció del PSC local, la del seu pamflet setmanal o els comentaris impúdics d’un “kolumnista” estrella d’aquestes mateixes planes. Això sí que és teoria de la conspiració.

Fa uns dies, el Centre d’Estudis Sobiranistes, publicava un informe on es demostrava la transversalitat del sobiranisme. La llibertat del teu país, sobretot quan és masegat cada dia, no és ni de dretes ni d’esquerres. Quan ho comencem a entendre, tindrem mitja batalla guanyada. Necessitem un poble unit, en la discrepància si voleu, però compartint l’únic objectiu nacional possible.

Potser quan llegiu això ja tindrem fumata de la CUP. Sigui blanca o sigui negra, l’estudi del CES ens hauria de servir per entendre que sovint pots compartir camí més enllà de les ideologies. Que les exigències siguin de programa, no de manual. Si hi ha projecte assumible, endavant les atxes. Si no n’hi ha, tal dia farà un any. I no passa res. La CUP té la famosa clau, però no la responsabilitat única.

Una CUP que ens anunciava l’enretirada de l’Otger. Cal felicitar-lo per la feina feta. Amb una capacitat innegable per comunicar, ha sabut donar el tint just a una formació que massa sovint és acusada de radicalisme encegat. Una sàvia mescla d’idealisme i pragmatisme, de treball i espectacle, de carrer i utopia. Un còctel que molts vilafranquins hem paladejat, incrèduls, per trobar-hi el regust de la sinceritat perduda.

Finalment, hem anat a Brussel·les. Un èxit, donades les circumstàncies. Una llàstima per l’oportunitat perduda. No es pot anar a la UE sense un full de ruta clar i compartit. Sovint, aquesta indispensable societat civil que, desorientada, aguanta el país, tendeix a esverar-se amb massa facilitat. Hagués pogut ser un moment culminant del sobiranisme. Ha estat “només” un èxit. Si més no, ens hem fet sentir de nou. Esperem que algú ens hi escoltés.

06 de març 2009

Brussel·les, km 0

Demà milers de catalans aniran fins a Brussel·les per expressar la nostra ferma voluntat d’esdevenir un poble lliure i independent. Molts més encara hi serem amb el cor. L’èxit de la campanya “10 Mil a Brussel·les per l’autodeterminació”, més enllà del nombre que aconsegueixi desplaçar en una mobilització no gens fàcil, es mesura al nostre país, tristament, per les reaccions en contra que una iniciativa d’aquest tipus desperta entre tota mena de defensors de les essències pàtries, o pel silenci, descrostat, de TV3. Si no feien estrany les manifestacions de l’ínclit Alejo Vidal-Cuadras, sí que són especialment doloroses les de l’Anna Terron, delegada del Govern a Brussel·les –ja em direu quina mena de representants hi enviem!–, o les d’Ignasi Guardans que ha demostrat que el seu relleu a Europa ha estat una gran decisió. 
Sembla mentida que a aquestes alçades de la història, encara s’hagi de justificar el dret inalienable de qualsevol poble a l’autodeterminació. Un dret reconegut per la legislació internacional i exercit amb profusió en les darreres dècades. Només cal recordar als que volen disfressar el seu espanyolisme d’una mena de mundialisme tronat –que, estranyament, mai no afecta la seva nació–, que 18 dels 27 estats membres de la Unió Europea no existien al començar el segle XX. Alguns amb poblacions molt més petites que la de Catalunya o amb llengües molt menys parlades que el català. Com reblava Alfons López Tena en un excel·lent article a l’AVUI de diumenge, “per què el que val a Eslovàquia per independitzar-se o a Alemanya per unir-se, no val per a Catalunya?”.
Perquè, més enllà del dret històric, del respecte a la voluntat d’una nació que al llarg de 300 anys ha mantingut intactes les seves ànsies de llibertat, la independència avui és una qüestió de supervivència. Desposseïts de qualsevol eina que ens permeti gestionar els nostres recursos i cercar, en la nostra força, l’ímpetu que ens faci recobrar la nostra esplendor, només podem esperar una lenta agonia si no reaccionem a temps. Només amb les eines d’un estat podem ser capaços de dibuixar el nostre futur. Les nostres infraestructures, les nostres finances, la nostra llengua, la nostra educació o els nostres serveis socials no estaran a les nostres mans fins que no disposem d’un estat propi. Fins que no entenguem això seguirem sent l’ase dels cops que llegarà als seus fills un país en la ruïna.
Demà, a Brussel·les, comencem a ser estat. I que el convenciment s’escampi amb una força inapel·lable per tots els racons d’aquesta nació adormida.