Demà milers de catalans aniran fins a Brussel·les per expressar la nostra ferma voluntat d’esdevenir un poble lliure i independent. Molts més encara hi serem amb el cor. L’èxit de la campanya “10 Mil a Brussel·les per l’autodeterminació”, més enllà del nombre que aconsegueixi desplaçar en una mobilització no gens fàcil, es mesura al nostre país, tristament, per les reaccions en contra que una iniciativa d’aquest tipus desperta entre tota mena de defensors de les essències pàtries, o pel silenci, descrostat, de TV3. Si no feien estrany les manifestacions de l’ínclit Alejo Vidal-Cuadras, sí que són especialment doloroses les de l’Anna Terron, delegada del Govern a Brussel·les –ja em direu quina mena de representants hi enviem!–, o les d’Ignasi Guardans que ha demostrat que el seu relleu a Europa ha estat una gran decisió.
Sembla mentida que a aquestes alçades de la història, encara s’hagi de justificar el dret inalienable de qualsevol poble a l’autodeterminació. Un dret reconegut per la legislació internacional i exercit amb profusió en les darreres dècades. Només cal recordar als que volen disfressar el seu espanyolisme d’una mena de mundialisme tronat –que, estranyament, mai no afecta la seva nació–, que 18 dels 27 estats membres de la Unió Europea no existien al començar el segle XX. Alguns amb poblacions molt més petites que la de Catalunya o amb llengües molt menys parlades que el català. Com reblava Alfons López Tena en un excel·lent article a l’AVUI de diumenge, “per què el que val a Eslovàquia per independitzar-se o a Alemanya per unir-se, no val per a Catalunya?”.
Perquè, més enllà del dret històric, del respecte a la voluntat d’una nació que al llarg de 300 anys ha mantingut intactes les seves ànsies de llibertat, la independència avui és una qüestió de supervivència. Desposseïts de qualsevol eina que ens permeti gestionar els nostres recursos i cercar, en la nostra força, l’ímpetu que ens faci recobrar la nostra esplendor, només podem esperar una lenta agonia si no reaccionem a temps. Només amb les eines d’un estat podem ser capaços de dibuixar el nostre futur. Les nostres infraestructures, les nostres finances, la nostra llengua, la nostra educació o els nostres serveis socials no estaran a les nostres mans fins que no disposem d’un estat propi. Fins que no entenguem això seguirem sent l’ase dels cops que llegarà als seus fills un país en la ruïna.
Demà, a Brussel·les, comencem a ser estat. I que el convenciment s’escampi amb una força inapel·lable per tots els racons d’aquesta nació adormida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada