Cop d’estat al País Basc. La indecència política a què estem assistint amb silenci connivent, no només clama al cel, sinó als tribunals internacionals. Queda demostrada la utilitat última de la Llei de Partits que Espanya, que té un full de ruta clar per eliminar les noses perifèriques, va aprovar amb el vot de CiU. Batalla a batalla, Espanya sí que torna a ”amanecer”.
Tampoc no pot tenir altra qualificatiu que el d’indecència política, la maniobra del PSC per evitar que en Pere Regull acabi aglutinant els suports necessaris per culminar la moció de censura. Ja sé que diran que és cosa d’El Periódico. És clar. Tothom qui coneix mínimament el Pere sap perfectament de la seva integritat moral. Per saber d’on venia la pedra només cal mirar la reacció del PSC local, la del seu pamflet setmanal o els comentaris impúdics d’un “kolumnista” estrella d’aquestes mateixes planes. Això sí que és teoria de la conspiració.
Fa uns dies, el Centre d’Estudis Sobiranistes, publicava un informe on es demostrava la transversalitat del sobiranisme. La llibertat del teu país, sobretot quan és masegat cada dia, no és ni de dretes ni d’esquerres. Quan ho comencem a entendre, tindrem mitja batalla guanyada. Necessitem un poble unit, en la discrepància si voleu, però compartint l’únic objectiu nacional possible.
Potser quan llegiu això ja tindrem fumata de la CUP. Sigui blanca o sigui negra, l’estudi del CES ens hauria de servir per entendre que sovint pots compartir camí més enllà de les ideologies. Que les exigències siguin de programa, no de manual. Si hi ha projecte assumible, endavant les atxes. Si no n’hi ha, tal dia farà un any. I no passa res. La CUP té la famosa clau, però no la responsabilitat única.
Una CUP que ens anunciava l’enretirada de l’Otger. Cal felicitar-lo per la feina feta. Amb una capacitat innegable per comunicar, ha sabut donar el tint just a una formació que massa sovint és acusada de radicalisme encegat. Una sàvia mescla d’idealisme i pragmatisme, de treball i espectacle, de carrer i utopia. Un còctel que molts vilafranquins hem paladejat, incrèduls, per trobar-hi el regust de la sinceritat perduda.
Finalment, hem anat a Brussel·les. Un èxit, donades les circumstàncies. Una llàstima per l’oportunitat perduda. No es pot anar a la UE sense un full de ruta clar i compartit. Sovint, aquesta indispensable societat civil que, desorientada, aguanta el país, tendeix a esverar-se amb massa facilitat. Hagués pogut ser un moment culminant del sobiranisme. Ha estat “només” un èxit. Si més no, ens hem fet sentir de nou. Esperem que algú ens hi escoltés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada