12 de desembre 2008

Participació, el debat pendent (i III)

Hem de ser conscients que estem apel·lant a la participació com a mesura desesperada que resolgui el descrèdit profund en què s’ha instal·lat la democràcia representativa. Tanmateix, al meu entendre, el problema no és de model sinó de l’eina manipulativa i corporativista en què l’hem convertit. La tendra “democràcia” espanyola als 70 va voler sobreprotegir partits polítics i els seus representants i va acabar construint una oligarquia que s’autocontrola i es tapa les vergonyes blindant qualsevol mecanisme d’accés dels ciutadans. Però això no ha de ser necessàriament així. Si hi hagués realment una divisió i independència dels poders, si l’accés a les llistes d’una formació fos producte d’un procés democràtic, si les promeses i els programes tinguessin la consideració d’un contracte del que se’n pogués reclamar el compliment, si els governants tinguessin responsabilitat social pels seus actes; si, en definitiva, fossin realment representants de la voluntat popular, l’escoltessin i la traslladessin a la seva acció política... Si tot això succeís, si poguéssim refiar-nos dels nostres representants, potser no caldria tanta moguda participativa. Els ciutadans, en general, tenim molta altra feina com per, a més, haver d’estar apamant la desconfiança cap als qui hem triat per gestionar la cosa pública. Vull dir que en un sistema radicalment democràtic, el model representatiu, amb tots els matisos que vulguem, seria de facto un sistema prou participatiu ja que la representativitat seria el fruit de la participació.
Però, malauradament, el sistema i la classe política es resisteixen a evolucionar. Un canvi d’aquestes proporcions només es pot produir després d’anys d’educació política i cívica que forcin el ciutadà a prendre consciència del seu paper de control democràtic. I això ha de venir des de la pròpia ciutadania. La classe política, acomodatícia com és, no ho farà si no hi insistim tossudament els ciutadans.
I és precisament als ajuntaments on tenim les eines per propiciar canvis democràtics radicals. La capacitat de les administracions locals de bastir processos vinculants, de convocar consultes, de propiciar el debat ciutadà, és molt més alta del que hem pogut veure. Si a això hi afegim les noves tecnologies, la universalitat d’internet, seria senzill implantar la consulta constant i immediata, la informació transparent i plural, la participació fàcil i eficaç. Un nou model de democràcia realment participativa que, començant als municipis, no té altre camí que xopar tot el sistema.
Haurem de ser més agosarats. La solució no pot ser participar, alguns, excepcionalment, en el model actual. La solució no pot ser que unes elits polititzades actuïn d’intèrprets de la voluntat popular. La solució ha de ser que participar sigui el nou model.
Tenim les eines, només falta la voluntat.

1 comentari:

Montserrat ha dit...

Estic molt d’acord amb tots tres articles. Però dec patir miopia d’imaginació, potser, perquè em costa pensar com es pot encaminar una tendència més crítica, independent i democratitzadora justament en el moment en què ens trobem. El desencís més o menys generalitzat que –almenys a mi– em sembla palpar, hi hauria d’ajudar, de segur. Però justament és això: desencís, cansament, fracàs. I la fórmula de la participació la trobo molt encertada, però probablement massa aplicable a la teoria, i molt menys a la pràctica (consti que confio que m’equivoqui!). Segurament, del que recelo més de l’article és de l’última frase “Tenim les eines, només falta la voluntat.” M’agrada el to provocador i desafiant (i l’agraeixo). Però no acabo de veure clar que les “eines” no vagin més enllà de pedaços, i que no siguin instruments de debò per fer una democràcia (amb tot el que això carrega) més forta. Ni tampoc estic segura que la voluntat hi sigui tant. És fotut, però no les tinc totes que el desencís es converteixi en voluntat.
I sí, necessitem solucions del segle XXI, però, hi arribarem amb les rèmores d’una democràcia tan baixa de sostre, tan immadura, tan d’idees úniques (dit en plural sembla un acudit, oi?) i tan viciada pel políticament correcte com la que tenim?

Gràcies.