18 de juliol 2008

El circumloqui permanent

Que Convergència ha viscut massa anys en l’ambigüitat, en el sí però no, en l’ansietat del debat entre el seny i la rauxa, és un fet assumit per tots i que, probablement, li ha costat la Generalitat en més d’una ocasió. Cal ser molt hàbil per jugar permanentment a amagar les cartes i sortir-se’n, acontentant tothom i tothora. Un dia, però, la gent es cansa de l’eterna espera, de l’imminent futur millor que no acaba d’arribar i des d’aleshores es fa molt difícil tornar a engrescar amb un nou horitzó. La tebior de CiU, un partit nacionalista, va cansar-nos fins a l’exasperació. La responsabilitat també té línies vermelles.
De tot això va aprofitar-se’n hàbilment ERC fins a cometre el mateix error. Vam tornar a caure en el parany de l’ambigüitat -ara l’anomenaven equidistància- però la veritat és que, després de fer un gran tomb, de perdre anys i esforços, som gairebé on érem. O pitjor: abans Espanya mai no passava de quarts.
Ara Convergència, que ha vist com la seva música queia en picat a les llistes d’èxit, ens ve amb una nova cançó. Bé, potser no tan nova: la lletra sembla renovada, però la música em fa tot l’efecte d’haver-la sentida abans. Sigui com sigui, evidentment que és benvinguda l’aposta sobiranista d’una formació que vol refundar el pal de paller. Però la societat catalana ja no és la que era. Ja no ens valen mitges veritats, circumloquis efervescents que demostren més por que fermesa. La Casa Gran, si vol ser veritablement gran, ha de tenir els plànols molt ben definits i saber clarament què hi posarem al terrat. I això només es pot dir Estat Propi. El perquè CDC ha renunciat a explicitar-ho només pot respondre al tacticisme que tan de mal ha fet a la política catalana dels darrers anys. No vull ni pensar que, en el fons, és perquè no hi creuen. En aquests moments “d’urgència nacional”, que va dir en Mas, la proposta de treball ampli i conjunt entre totes les forces que cerquen un futur lliure per a la nostra nació és indispensable, inajornable.
Cal oblidar rancúnies, cal superar el resultadisme electoral, cal assumir el pes de la història i actuar amb fermesa i dignitat. Cal més treball i menys paraules. El temps s’esgota i l’adversari avança imparable, quinta columna inclosa.
Però també cal oblidar-se d’estratègies possibilistes que ens duen sempre a l’atzucac. Cal assumir prou valentia política per, des de tots els àmbits, des de totes les trinxeres, avançar amb normalitat cap a la independència d’aquest país nostre.

Cap comentari: