04 de juliol 2008

El català adormit

Que aquest país està perdent el tremp nacional i la cohesió interna suficient per a mostrar-se com a poble, ho demostren un darrere l’altre tots els indicadors socials que, sistemàticament, ens van abocant centres d’opinió i instituts estadístics diversos.
No és ja només la necessària i imprescindible unió d’acció davant dels reptes majúsculs que hem encarat i que se’ns presenten en els propers anys. El trist espectacle de la Plataforma pel Dret a Decidir o el recent sainet a ERC -sortosament sembla que reconduït a tomballons-, no fan més que evidenciar que seguim posant el carro davant dels bous en aquest accidentat procés cap a la sobirania plena.
S’ha deixat la nació en mans de l’estultícia política i els ciutadans, displicents, ens ho mirem des de la grada amb aire resignat. Assistim impertèrrits a la desfilada triomfal de totes les “rojas” i no només ens comença a semblar normal, sinó que acceptem que vulguin fer-nos-la nostra. Tenim un president “hooligan” de la selecció espanyola que obvia sistemàticament les nostres. Però, és clar, ja se sap, la “roja” no és nacionalista.
Amb timidesa algú s’ha queixat que, finalment, l’amenaça del socialista Joan Ferran d’extirpar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio s’hagi dut a la pràctica amb la connivència total d’ERC. I no és que en Bassas fos precisament un independentista declarat: més aviat la seva tebior sociovergent el feia tolerable per tothom. Però sí que tenia clara quina és la funció, especialment de normalització lingüística, dels mitjans de comunicació públics. I això, avui, a can PSC molesta molt.I és en aquest context de decaïment general, que una nova reedició del “Manifiesto” de sempre s’esbrava a plaer davant la indiferència a tots nivells, tant de la nostra societat civil, com dels nostres representants. Un dels inductors del primer manifest d’aquesta mena, encara deu tenir el genoll adolorit. Eren altres temps en què el poc que havíem aconseguit es defensava amb vehemència. No és que en defensi el mètode, però si com a nació som incapaços de reaccionar davant d’un atac tan clar contra, precisament, l’element que ens diferencia però alhora ens permet bastir la cohesió que difícilment trobarem en d’altres àmbits, és que la feina dels unionistes ha estat més reeixida del que el catalanisme està disposat a acceptar.