21 de novembre 2008

Politicidi

Se’m fa difícil d’acceptar que a aquestes alçades de la història hi hagi gent que s’entesti a defensar situacions de colonialisme. Malgrat tot, sembla que hi ha qui només vol veure la part que li interessa mentre obvia la que el desmenteix. Dic tot això arran de la certa polèmica que ha causat el meu “Ja no ens alimenten molles” de fa unes setmanes on provava de fer un petit recordatori de la situació d’abandó internacional en què viu el poble palestí. En Marc Guerrero m’acusa de fer anàlisis poc rigoroses –amb algun insult afegit que, francament, no reforcen els seus arguments– i pretén donar-nos als qui defensem la causa palestina una lliçó d’història.
Les “Molles” no han pretès mai ser una anàlisi històrica detallada ni d’aquest conflicte ni de cap altre. Estava convençut que la situació a Palestina era prou coneguda per necessitar recordances històriques. Però veig que encara cal repassar la història per entendre el conflicte.
He encapçalat aquesta rèplica amb el títol d’un excel·lent llibre, “Politicide”, de Baruch Kimmerling, jueu i professor de sociologia a les universitats de Toronto i Jerusalem. Segons Kimmerling l’actuació d’Israel a Palestina “té com a últim objectiu la dissolució de l’existència dels palestins com a entitat social, política i econòmica legítima.” És el que ell anomena un politicidi.
I és que el que més em sorprèn d’aquest neo-sionisme acrític és la capacitat de mostrar-nos la història de Palestina com si hagués començat el 1947, com si abans fos un desert erm que esperava l’ocupació jueva. Hem de recordar, encara, que a Palestina hi vivien majoritàriament àrabs, ja en temps de les croades?
El mite messiànic del retorn a Sió era només això: un mite. El sionisme, tal com l’entenem ara, va néixer, per interessos econòmics, a mitjans del XIX i s’intensificà a principis del XX un cop desaparegut l’imperi otomà. Palestina, poblada durant segles per àrabs, va sofrir una organitzada immigració en massa. Una tècnica que hem vist a casa nostra, al Tibet, etc... i que al XVIII i XIX ja s’havia practicat a Austràlia i Nova Zelanda. Una dada ho deixa ben clar: a finals del XIX els jueus a Palestina no arribaven al 8%, el 1950 eren gairebé el 88%. Els interessos colonials britànics primer i la mala consciència occidental després de l’holocaust nazi van propiciar que una ONU dèbil i acabada de crear permetés la creació d’un estat jueu que ocupava les terres als seus legítims habitants. Sense aquests ”petits” detalls històrics, sense la tolerància amb l’ocupació jueva de Palestina, sense la connivència amb els assentaments actuals i amb l’incompliment sistemàtic de les resolucions de l’ONU, no podem entendre la lluita i la resistència de qui s’ha vist expulsat de la seva terra.
Sisplau, siguem seriosos. Es pot estar al bàndol de l’agressor, es pot defensar Sèrbia a Bòsnia, Rússia a Txetxènia o la Xina al Tibet, però no es pot justificar manipulant la història.