Talment com el boxador sonat, a ERC sembla que encara no han vist d’on els han vingut els ventallots que els van deixar la cara blava. Avançant d’esma, com la vaca, s’han palplantat al bell mig del seu espectacular procés electoral encantats d’haver-se conegut. Tothom s’ha apressat a péixer les feres, tot esperant que l’espectacle fos més sagnant, fent ballar el debat polític en termes de personalisme, de traïció i gelosia. Per reblar l’esperpent, ens volen fer creure que un SMS díscol, tot solet, ha soterrat el pacte d’una Esquerra que vol seguir, impertèrrita, rere vidre fumat de cotxe oficial.
No, senyors, la gran farsa s’ha acabat; el guinyol no dóna més de sí.
Esquerra va recollir l’entusiasme de tot un poble que maldava per trobar una força política que aglutinés les ànsies de llibertat nacional. Amb un projecte de futur transparent: la independència com a premissa, la dignitat com a valor i la força de la coherència. Amb tot això a la motxilla ERC ens havia de dur a la sobirania. És clar que ni van ser els primers ni els únics que han lluitat per aconseguir que les ànsies independentistes vertebressin aquest país, però no els podem negar que van trobar el desllorigador que féu avançar l’alliberament nacional com mai no ho havia fet abans. Per fi una força independentista creixia entre la població, per fi la independència arribava al govern, per fi un independentisme sensat, creïble, era alternativa... I aquí s’acaba la història.
Esquerra potser s’ho pensa, però ser independentista no és de franc. No es pot apel·lar a la pàtria mentre et dissols en un govern gris i espanyolitzant. Els estirabots poden dissimular el fracàs d’una equivocació estratègica. Però negar l’error, no fer marrada per redreçar el camí, és suïcida.
ERC només té sentit si vertebra l’eix nacional. Des d’una certa esquerra ni dogmàtica ni anestesiada a cop d’eslògan, però amb un únic objectiu fundacional irrenunciable: la independència d’aquesta nació. Al país ja hi ha d’altres formacions d’esquerra. No li calen més crosses al PSC. Quin sentit té ERC si perd el nord nacional?
Necessitem una formació independentista forta, amb sentit de govern, capaç de regenerar l’agenda política d’aquest país sota dos objectius indestriables: uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos. En aquest ordre.
Potser la militància d’ERC és principalment d’esquerres, però hi ha milers de votants que esperen una Esquerra transversal que ens dugui a la independència. Sense vacil·lacions.
Esperem que quan ho entenguin no sigui massa tard.
No, senyors, la gran farsa s’ha acabat; el guinyol no dóna més de sí.
Esquerra va recollir l’entusiasme de tot un poble que maldava per trobar una força política que aglutinés les ànsies de llibertat nacional. Amb un projecte de futur transparent: la independència com a premissa, la dignitat com a valor i la força de la coherència. Amb tot això a la motxilla ERC ens havia de dur a la sobirania. És clar que ni van ser els primers ni els únics que han lluitat per aconseguir que les ànsies independentistes vertebressin aquest país, però no els podem negar que van trobar el desllorigador que féu avançar l’alliberament nacional com mai no ho havia fet abans. Per fi una força independentista creixia entre la població, per fi la independència arribava al govern, per fi un independentisme sensat, creïble, era alternativa... I aquí s’acaba la història.
Esquerra potser s’ho pensa, però ser independentista no és de franc. No es pot apel·lar a la pàtria mentre et dissols en un govern gris i espanyolitzant. Els estirabots poden dissimular el fracàs d’una equivocació estratègica. Però negar l’error, no fer marrada per redreçar el camí, és suïcida.
ERC només té sentit si vertebra l’eix nacional. Des d’una certa esquerra ni dogmàtica ni anestesiada a cop d’eslògan, però amb un únic objectiu fundacional irrenunciable: la independència d’aquesta nació. Al país ja hi ha d’altres formacions d’esquerra. No li calen més crosses al PSC. Quin sentit té ERC si perd el nord nacional?
Necessitem una formació independentista forta, amb sentit de govern, capaç de regenerar l’agenda política d’aquest país sota dos objectius indestriables: uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos. En aquest ordre.
Potser la militància d’ERC és principalment d’esquerres, però hi ha milers de votants que esperen una Esquerra transversal que ens dugui a la independència. Sense vacil·lacions.
Esperem que quan ho entenguin no sigui massa tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada