Havia de guanyar Esquerra

La contesa electoral que ERC va viure el passat cap de setmana i que ha merescut tots els elogis democràtics i transparents del món mundial, representa que havia de donar un impuls decisiu a l’estratègia republicana i enfortir el partit de cara a recuperar el terreny perdut a la societat catalana. L’exercici de democràcia interna fou, certament, impecable però malament si només en sabem destacar això. Com diu en Desclot: ja s’han comptat, i ara què? Dissabte passat, havia de guanyar Esquerra i, en canvi, deixant-nos d’eufemismes condescendents, qui ha guanyat realment ha estat el PSC. No només perquè els resultats avalen la continuïtat del tripartit, sinó perquè demostren la importància desmesurada dels aparells de partit i dels spin doctor que els socialistes han anat escampant. Han acabat aconseguint que els dirigents d’Esquerra interioritzin una distribució del mapa polític català basat en els eixos socials i de “progrés”. Això, evidentment, referma l’imaginari que el PSC ha forçat des del govern i dilueix el perfil nacional d’ERC. És l’abraçada de l’ós final, sucumbir al “relat” –que diria Lakoff– manipulat que ens fan del país.
Es fa difícil de dir per què un partit com ERC fa cas omís als missatges que des del seu electorat se li han anat enviant i, en un exercici suïcida d’autisme polític, s’entesta a aprofundir la seva dilució sota el mantell protector del PSC. Diu la dita “si has caigut dins un clot, para de cavar”, però no sembla que la militància d’ERC en sigui conscient. Molts dels que en som exvotants, ara ja no critiquem la decisió, pretesament estratègica, de fer president primer Maragall i després Montilla: critiquem l’abandó absolut, malgrat tota la retòrica, dels objectius de radicalitat nacional que havien fet créixer la formació republicana.
Ara ens parlen de “canvi tranquil”, de demanar el dret a decidir. Per a canvi tranquil ja teníem el de CiU. Precisament ens vam cansar de tranquil·litat i poc canvi. Els qui vam fer confiança a Esquerra, ho férem precisament per avançar decididament cap a la independència del país. I això no és un canvi tranquil, això és una sacsejada que el país demana a crits. El dret a decidir fa segles que el tenim. Com a nació, mai no l’hem perdut. Ara cal exercir-lo, ara cal la independència.
ERC no pot ser un partit més. Havia de ser la transparència, la frescor, les mans netes. La il·lusió que un país sobirà és possible, que depèn exclusivament de nosaltres, de la nostra voluntat irrenunciable a caminar cap a la llibertat. Si ERC no pot liderar aquest procés, si no és capaç de ser diferent, aleshores no ens serveix.