El bromur i la Viagra

Fa uns dies en Vicent Sanchis ens recordava, oportunament, que algú va definir la política catalana com “la política del bromur i la Viagra”. Talment com una versió actualitzada dels qui dibuixen l’esperit català amb el tòpic del “seny i la rauxa”, l’acudit posa el dit a la nafra en un dels nostres mals històrics: l’excessiva facilitat amb què s’esvera la societat catalana i tot sembla que ha d’esclatar per moments, tot és urgent, terminal, definitiu. Amb la mateixa facilitat, tanmateix, poc després ens tremolen les cames i, amb les calces al garró, triem la via fàcil, l’acord possible, el pacte immediat.

Això, que sovint és destacat, sobretot pels nostres enemics, com una qualitat del nostre tarannà pactista, ha fet que no hàgim tingut mai un projecte clar de futur, un full de ruta que en diuen ara, que delimités amb nitidesa les nostres perspectives nacionals. Un abús del “qui dies passa, anys empeny” i el meliquisme suïcida que ens fa creure en una mena d’oculta superioritat que, en el fons, ens farà triomfar tot nedant i guardant la roba, han propiciat aquest Dragon Khan vital que puja i baixa però que, finalment, retorna al lloc on havíem començat.

Ara vivim uns temps d’exaltació nacional. La Diada, una fermesa inusitada, la unitat que mostra clivelles però que no es trenca, un PSC que treu pit davant el germà gran. I, sobretot, la inapel·lable convicció que l’autonomisme, que l’acord amb Espanya, és manifestament impossible i que ens encarem inevitablement a la disjuntiva entre assimilació o independència. Com han fet tots els pobles amb consciència al llarg dels anys. Res de nou, de fet.

Però d’aquí a uns dies potser el bromur s’imposarà i tot allò impossible, innegociable, inacceptable, esdevindrà un rosari de matisos i el pragmatisme substituirà l’abrandament i la coherència. Aleshores, potser, algú trobarà que l’acord de finançament no és pas tan dolent, que no sé quan ens traspassaran no sé què que ja hauria d’haver estat traspassat fa segles. Serà quan l’acord de vol gallinaci, la fotografia fatxenda o la mentida que tapa les vergonyes, ens arrossegarà aclaparadora pel tortuós camí de la renúncia indigna. Arrapats a la prebenda immediata, ens hem fet experts en dimitir del futur que podem construir.

Tant de bo, aquest cop, la força que avui tots plegats demostrem sigui el germen d’una nova unitat, sense renúncies, que ens retorni la il·lusió pel país que volem bastir. Que el bromur no ens faci traïdors.