17 d’octubre 2008

El doble engany del catalanisme

Fa la dita que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Si això és cert, els catalans, que duem segles no ja ensopegant-hi, sinó fent un “rondo” amb aquest roc, hauríem de ser campions mundials de l’humanisme.
És hora que obrim el ulls. Per topar-hi tant, cal buscar-la, la pedra.
El catalanisme, entès com a una manera de fer passar bou per bèstia grossa, ha estat durant segles brandant la pastanaga de l’entesa amb Espanya, de l’encaix, del federalisme i de la concòrdia. Tot per evitar-se l’angúnia d’haver de decidir amb valentia fer el pas necessari que qualsevol nació amb dignitat fa temps que hagués fet. L’engany, tanmateix, ha funcionat durant anys i aquest regionalisme mal disfressat ha anat fent la viu-viu predicant la benaurança d’un Estat respectuós, d’una Espanya plural que havíem d’ajudar a construir.
Finalment, però, l’engany s’ha descobert i Espanya se’ns mostra com molts l’hem vista sempre: imperialment arrogant, barroerament intolerant, fatxenda, tan ufana i tan superba. És ja una evidència incontestable la impossibilitat d’una relació franca i cordial. Ningú ja, ni des del catalanisme, va més enllà de mirar de no perdre-hi bous i esquelles. D’exemples n’hem tingut a flassades, però la previsible sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatutet serà la puntilla a les aspiracions autonomistes on alguns s’han arrapat amb fruïció. Si la Constitució, la llei divina que Déu baixà de l’olimp del consens, no ens permet anar més enllà del que en quedarà de la nostra llei, és que hem arribat al final del camí. O fem el salt o girem cua. Ara, més d’un que predicava la submissió del peix al cove, s’adona de l’engany i del temps perdut. Tants anys provant d’amagar el conflicte i ara, quan finalment han adormit el país, s’adonen d’on ens han dut.
Seguint amb la intenció d’un cert catalanisme -ara remenant les cireres- de seguir donant allargues a les inajornables reivindicacions nacionals, un altre engany ha fet fortuna els darrers anys. Negant de nou el conflicte que haurà d’aflorar un dia, parapetats rere la “majoria social”, pretenen ara que ens creguem que la tasca és evangelitzar els espanyols que viuen a casa nostra. Deixem-nos d’orgues: els espanyols no deixaran de ser-ho, ni falta que els fa. El que cal és que nosaltres no oblidem com ser catalans. El que cal és que el nostre ajuntament, amb tants dies com hi ha, no triï la vigília del 12 d’octubre per inaugurar res.
Mentre permetem que, disfressats de defensors de la nació, segrestin els mots que ens donen sentit, no serem dignes de dir-nos fills d’aquesta terra.