L'abstenció al TPI

Des que la setmana passada provava d’argumentar la meva poca disposició a participar a les eleccions al parlament espanyol m’han plogut crítiques ferotges de totes bandes. Es veu que això de no votar en un altre país és poc patriòtic, un crim de lesa humanitat i no sé quantes coses terribles més. I això que jo no hi defensava pas l’abstenció, sinó que només reflexionava sobre el meu estat d’ànim electoral.

El problema és, potser, que massa gent s’ha apuntat darrerament a l’abstenció/blanc/nul i no tot és roba neta. Deixant de banda la coherència ideològica de la CUP, ens podem trobar abstencions sorprenents. Posem la de Solidaritat Catalana (SI) com a exemple: és poc creïble que SI ara defensi l’abstenció (o la criaturada de posar una estelada) quan fa poc que negociava la seva participació a la llista unitària d’Esquerra-RCAT i només perquè, per variar, si no es fa el que SI vol ja no hi ha acord, han acabat no presentant-se.

Les raons de base per renunciar a votar en aquesta pantomima segueixen sent les mateixes que ja vaig exposar. Encara n’hi podria afegir. Haig de reconèixer amb tota honestedat, però, que en cap cas aquesta decisió no qüestiona el projecte que Oriol Junqueras està encetant a ERC, ni l’excel·lent campanya que estan duent a terme ell i l’Alfred Bosch. Convindreu amb mi que, si més no, la feina d’apostolat sobiranista està sent immillorable. ERC està cridada a ser, per història i per pes específic, un dels actors més importants de l’alliberament d’aquest país i tots els indicis són que s’ha redreçat la situació i, sobretot, l’estratègia. Confiem doncs que els propers anys siguin vitals per al creixement polític de l’independentisme.

Entenc que participar en unes eleccions té certs avantatges gens negligibles. D’una banda tens un àmbit mediàtic a disposició que no tindries: entrevistes, debats, articles, ràdios... Uns mitjans que s’estan aprofitant per fer entendre de nou les raons ineludibles que ens menen a la independència. També entenc que, en un partit com ERC fortament arrelat a la vida política catalana, se li fa difícil renunciar a participar en unes eleccions i menys quan acaba de triar nova direcció. Bona part dels nervis i les presses vénen precisament d’aquest caire d’examen d’ingrés que haurà de passar l’Oriol Junqueras aquest 20N.  

Tot això no treu, tanmateix, que la participació a ulls clucs en unes eleccions a Espanya, on serem sempre matemàticament irrellevants, no sigui l’expressió més reeixida de l’autocentrament que aquest país necessita. Concentrem-nos en nosaltres mateixos, en la feina que ens cal fer al nostre de parlament. Segueixo pensant que a Madrid no hi tenim res a fer. I no he sentit cap argument de pes que m’ho desmenteixi. Alguns s’excusen afirmant que a Madrid hi ha el poder, que hi tenim els nostres calers. És cert, però tres, quatre o cinc diputats sobiranistes no ho canviaran això. D’altres diuen que els anirem a explicar, als espanyols, que marxem. Siguem seriosos: ja fa temps que els anem explicant coses i ells com si sentissin ploure. A falta d’arguments de pes, n’hi ha que usen la demagògia: cal anar a votar per honorar tots aquells que han mort perquè nosaltres puguem votar, diuen. No fotem. Si veiessin la qualitat d’aquesta democràcia i com, 30 anys després, encara estem on estem, potser serien ells que se’n tornarien a casa. No votar a la metròpoli és un dels pocs actes d’íntima sobirania, de rebequeria si voleu, que qualsevol poble ocupat pot permetre’s. I això no té res a veure amb la democràcia.

Cap argument, doncs, que em justifiqui anar a Madrid. De fet, si us hi fixeu, cap discurs, cap míting no en parla, de Madrid. Tot el desplegament dialèctic s’aboca a justificar la necessitat de la independència en un discurs que s’adiria més al d’unes eleccions al parlament català. Res del que defensa encertadament l’Alfred Bosch es discutirà a Madrid, i la prova és que hem tingut tres diputats independentistes a Madrid aquesta darrera legislatura i els hem vist aprovant els pressupostos espanyols, les lleis espanyoles o, és cert, bramant obvietats, que “algú ho havia de dir”.

En canvi, sí que veig alguns problemes tàctics en aquesta precipitada crida d’ERC a la unitat independentista.

D’una banda, caldria recordar a ERC que no són, ni poden voler ser l’única expressió política de l’independentisme. Aquest és un error que ja s’ha comès massa vegades al nostre país. Cal comptar amb molts d’altres actors que difícilment aglutinarem en una única llista. Mentre seguim equivocant-nos en pretendre fer de l’independentisme una opció política única, més difícil ens serà de presentar-lo com un objectiu a compartir.

D’aquí la pregunta retòrica  d’aquest periodisme de titular que ara abunda i que pretén descobrir la gran contradicció entre el 46% dels qui diuen que votarien independència (CEO) i el 7% que preveuen que aconseguirà ERC (CIS). Aquesta és precisament la nostra força, el punt crucial que ERC ha d’entendre: l’independentisme és transversal i aquesta és precisament la garantia del seu èxit. És molt lloable aglutinar tot l’estol de grups i grupets sobiranistes que pul·lulen per l’univers cívico-polític català. Cal fer-ho per acabar amb el que només és una expressió d’immaduresa i de manca clara d’objectiu. Però només podrem avançar realment quan siguem capaços de bastir un projecte indiscutible que assumeixin totes les forces polítiques.

Mentre la independència sigui un argument electoral, mentre s’usi com a arma de confrontació, no resoldrem la dicotomia entre un imparable suport social i uns minsos resultats electorals. Ben a l’inrevés, la independència hauria de deixar de ser patrimoni de ningú. Només així podrà esdevenir l’objectiu comú que la societat civil fa temps que reclama. Així és com han triomfat moviments amb inicis absolutament minoritaris: feminisme, ecologisme...

Tot i saber que ni de bon tros ERC representa tot l’independentisme, els enemics de l’emancipació nacional usaran els seus resultats per deslegitimar-lo. ERC hauria de ser conscient que fatxendejant de ser l’única veu de l’independentisme on no pot guanyar,allò que fa és debilitar les posicions sobiranistes.

Tampoc no li farà cap favor a l’Oriol Junqueras comprovar que difícilment repetirà els resultats de Carod-Rovira, el gran prestigiditador. En aquest moment en què el seu projecte és encara incipient, una aposta tan contundent pot passar-li factura l’endemà de les eleccions quan la vella guàrdia, que segueix ben viva, treurà les urpes amb urc.

Aprecio l’Oriol, m’agrada el gir que ha sabut donar al projecte polític d’ERC i li desitjo tota la sort i tot l’encert del món. Ens cal assumir, tanmateix, que la independència ha de rebentar les costures de qualsevol formació, que ens cal posar fi a les lluites caïnites i a la batalla política de curta volada. Ens cal també menys arrogància, menys pals a les rodes, i molta més humilitat i esperit constructiu. Ens cal menys soroll i més feina, menys tàctica i més estratègia, menys eslògan i més projecte, menys impaciència i més full de ruta. I sobretot, ens cal tothom. Només quan siguem capaços d’anar plegats els independentistes de CiU, de les CUPs, d’ERC, de SI, de RCAT, d’ICV i, sobretot, dels que no són d’enlloc, només aleshores tindrem la victòria a tocar dels dits. I aquestes, de victòries, són les bones, les que no són de ningú, les que tothom pot celebrar. És això o la desaparició, la lenta agonia d’un poble mil·lenari que espera més de tots nosaltres. Tenim una altra oportunitat històrica d’emprendre el camí que ens farà lliures. I en aquest camí, Madrid és només una anècdota.