D'un temps, d'un país

Aquest dissabte se celebra a Perpinyà, com ja fa una pila d’anys, la manifestació en record del Tractat dels Pirineus i de les seves tràgiques conseqüències pel país: l’escapçament del Principat a mans hispano-franceses aquell no tan llunyà 1659. Una actitud de confrontació i de rancúnia que els espanyols han mantingut des d’aleshores i que, encara que de vegades semblin voler dissimular, acaben reivindicant amb orgull i fatxenderia. No fa gaire que el senyor Peces, un pare de la Constitución espanyola –de la mare se n’ocupa en Tardà–, ens ho recordava amb cruesa i sorna. Una actitud no menys bel·ligerant que la que els francesos han mantingut amb el tros de Catalunya que ens vam deixar al nord i per la qual els nostres compatriotes han patit humiliacions i menyspreu.

Sempre m’ha resultat curiosa la poca disposició dels catalans del Principat, fins i tot d’alguns independentistes, a reconèixer i assumir la nació completa. La facilitat en què hem caigut en la trampa de la confrontació o en l’oblit més palmari, no fa sinó demostrar-nos l’escassa consciència nacional que hem estat capaços de projectar a la nostra societat. És cert que tots els poders de l’estat espanyol (i del francès) s’han aliat per evitar que els Països Catalans fossin alguna cosa més que la utopia romàntica de quatre nacionalistes vuitcentistes, però també ho és que els lligams culturals, històrics i lingüístics, vaja, els lligams nacionals, han estat sempre ben vius i que és innegable l’existència d’un espai nacionalment comú que hem anomenat Països Catalans. Ves si ho era de clara, aquesta realitat nacional, que els espanyols  van afanyar-se a prohibir, a la seva constitució, la possibilitat de federació entre autonomies.

Una amiga mallorquina, amb clara consciència de quina és la seva realitat nacional, m’etziba sovint emprenyada: “al Principat no sou catalanistes, sou catalunyistes!” I trobo que, per greu que em sàpiga, té tota la raó. La displicència amb què hem assistit a atacs directes a la nostra existència nacional si aquests es produïen a qualsevol lloc fora del Principat, és francament preocupant. I és que una nació la formen les seves persones i la voluntat irrenunciable de saber-se membres d’una comunitat que comparteix un passat comú però, sobretot, que té un projecte de futur. Som conscients, des del Principat, dels ritmes desiguals que es viuen a la nació catalana, però això no ens hauria d’impedir de bastir un projecte nacional cohesionador que compti amb la participació de tots els seus membres. 

Aquesta és, tanmateix, la nostra nafra. Incapaços de pensar en clau de país i, sobretot, en clau de futur, anem desgranant estratègies que no cerquen sinó apaivagar el neguit nacional que vivim molts catalans, però que no encaren l’arrel del problema. Per molt difícil que ara ens sembli la unió política dels Països Catalans, seria gairebé suïcida pensar que el Principat pot sobreviure tot sol renunciant a formar part d’una nació que per capacitat econòmica i humana ens permetria construir un dels estats d’Europa amb més projecció de futur. Ningú no discuteix que comencem pel Principat, però si no som capaços de recobrar-nos en la nostra unitat serem destruïts com a poble, que deia Fuster.

Ens cal doncs reconèixer amb claredat els contorns de la nostra nació i assumir com a pròpies les amenaces que pateix, siguin on siguin.