28 d’octubre 2011

Tots els colors del verd

A hores d’ara, probablement ja s’ha dit tot allò possible de la situació política que s’ha obert al País Basc arran de l’anunci d’ETA de cessar definitivament les accions armades. Tot i no ser fàcil apamar la transcendència d’aquests moments històrics em permeto quatre comentaris provant de retornar el debat als seus termes primigenis.
D’entrada m’ha sorprès la bel·ligerància extrema tant dels partits ‘constitucionalistes’ com de la nostra TV3, talment com si la fi de la violència els ensorrés els prejudicis llargament covats. La insistència en anomenar tothora “banda terrorista”, la repetició malaltissa de la “derrota” d’ETA, la remarca constant a la “victòria” dels qui van tolerar els GAL, no fa més que demostrar, al meu entendre, l’enorme sensació de derrota, el buit immens que l’espanyolisme cavernari –tant del PP com del PSOE– ha sentit després de l’anunci d’ETA. Les llàgrimes postisses d’un lehendakari que és conscient de ser al càrrec per un frau democràtic colossal, no amaguen que, ells, contra ETA han viscut molt bé. No voldria frivolitzar el dolor que la violència d’ETA ha causat. Ja fa molts anys que va quedar clar que la lluita armada ja no era una opció i que havia esdevingut un fre a l’avenç nacional d’Euskal Herria. Però de la mateixa manera que la força no et dóna la raó, tampoc no te la treu. Tanta gesticulació deixa palès el triomf de l’aposta de l’esquerra abertzale per una sortida política al conflicte basc. Una aposta estratègica a llarg termini que, als catalans, ens aniria bé de considerar. Ha quedat ben clar que no arriba abans qui més corre, sinó qui es marca un objectiu, per ambiciós que sigui, i no es deixa distreure ni per cicles electorals ni per entrebancs passatgers. 
El que ha deixat ben clar l’esquerra abertzale, i per això Patxi López fa veure que els convoca a converses però només convoca EA, és que més enllà d’un conflicte bèl·lic que calia acabar, hi ha encara el mateix conflicte polític que va veure néixer la violència a Euskadi. I aquest és el que cal resoldre. Mentre no s’accepti la nació basca com a subjecte de dret, el conflicte seguirà obert. Com el tenim obert als Països Catalans. Hi ha moltes maneres d’exercir la violència i deixar una quarta part del poble basc sense veu política n’és una. És indecent que els qui s’han escudat en la immoralitat d’una llei de partits que duu Batasuna a la presó mentre la Falange campa a plaer, vulguin donar lliçons de democràcia. És inconcebible que els qui mantenen empresonat Arnaldo Otegui, que ha impulsat l’aposta més clara pel diàleg a Euskadi, puguin ara capitanejar res. Mentre Tejero viu a cos de rei els presos bascos són enviats –retorçant la llei– a milers de quilòmetres de casa seva en un clar intent de castigar-los més enllà de la condemna. Mentre Intereconomía vomita violència a diari, al país basc es tanquen amb impunitat diaris i s’empresonen activistes pel sol fet de defensar obertament la independència. Mentre PxC recorre els nostres carrers amb protecció policial, Batasuna té la seva direcció a la presó...
Només si s’assumeix l’existència del conflicte polític es podrà començar a encarar la resolució del ‘problema’ basc. Sense apriorismes, sense vençuts, sense revenges.

Cap comentari: