25 de novembre 2011

Quan tres tasses no són prou

Passat el tsunami blau i pendents encara d’apamar la magnitud real de la tragèdia, he sentit centenars d’opinions de tota mena i de tot color sobre aspectes, sovint poc rellevants, del futur que se’ns obre als catalans i, sobretot, de les tasses de caldo que ens haurem d’empassar sisplau per força. De fet, centrats en unes eleccions espanyoles, hem acabat abocant tot l’imaginari nacional a una realitat absolutament espanyolitzadora. Parlem massa d’Espanya, com si pel fet de plantejar-nos els seus problemes se’ns haguessin de resoldre els nostres, oblidant-nos que bona part del nostre problema són precisament ells. Però també hem vist com les gastarem a casa nostra i com, de nou, se’ns amaga l’ou d’una manera vergonyant. Diu en Mas que no proposa les retallades per plaer. N’estic convençut. Ara, la raó que els fa fer tanta giragonsa quan la solució és tan senzilla, és un misteri que no acabo d’escatir. A risc d’avorrir el personal i de fer-me pesat, tornaré a recordar que, com ha calculat el Salvador Garcia Ruiz, aquests 1.000 milions d’euros que amb tant de patiment el president ens vol fer estalviar aquest proper any 2012, equivalen a l’espoli de vint-i-un dies. Només que els espanyols ens deixessin de robar durant tres setmanes, ja no ens caldria fer cap retallada addicional. Si no veiem ben clar què significa això, és que ens hem acostumat a la submissió i, abaixant els braços, renunciem a defensar el que és nostre.
Hi ha molts altres motius per a la independència, però si CiU necessita jugar la carta d’esgotar totes les possibilitats, em sembla que ben aviat podrem donar per acabat l’experiment perquè el PP, ara que ja no necessita la genuflexió de l’esclau, s’ha afanyat a deixar ben clar que no tindrem ni tan sols els fons de competitivitat. I això, després de tant de bramar en la seva defensa fa quatre dies, ja ens indica que pensen practicar allò tan espanyol del “digo” i el “Diego”.
No cal doncs que ens maregin més. Som un país que genera els recursos suficients no ja per no haver d’aplicar cap mena de retallada, sinó per dotar-nos d’un sistema de benestar i de justícia social com mai no hem tingut. Oblidem-nos doncs d’Espanya. Algú em pot dir de què haurà servit participar al seu joc? 
I que no busquin excuses els enemics de qualsevol procés d’emancipació nacional. Ni els resultats d’ERC posen en entredit la nova aposta de l’Oriol Junqueras, ni els de CiU avalen les retallades. Quan no comptes per a res, és la inèrcia la que guanya i, de moment, la inèrcia ens duu a Espanya. 
Ara, aquí, encara hi ha qui culpa l’abstencionisme compromès de la irrellevància de l’independentisme a Cortes, i sobretot s’estranyen que celebrem els resultats d’Amaiur. La diferència, la immensa i punyent diferència, és quan un es presenta –ni que sigui a Espanya– per guanyar unes eleccions mentre un altre ho fa sabent que serà residual. N’hi ha que pensem que, quan ens han de comptar i no podem ser molts, més val estalviar-se el ridícul.
Tot plegat ha posat de manifest un cop més la necessitat inajornable de bastir-nos d’un full de ruta creïble, transversal i decidit. Un projecte de país que la societat es pugui fer seu i que ens dibuixi un horitzó de llibertat nacional per sobre de personalismes, de partidismes i de la baralla constant que només ens debilita.

Cap comentari: