11 de novembre 2011

No els penso votar

S’ha acabat la farsa. És una evidència palmària que Espanya i Catalunya han fet el pas definitiu de seguir cadascuna el seu camí. La política i les institucions, que sempre van a remolc de la història, encara no se’n volen adonar, però la societat ha assumit ja d’una manera natural el nou marc de relacions. La nostra independència és qüestió només de temps i de convicció dels qui encara es miren el pas que ens cal donar no com una oportunitat de futur sinó comptant l’esforç innegable que ens caldrà fer. 
Dilluns passat coincidien dos debats que clarificaven la importància per a Catalunya d’aquest 20N. D’una banda Rajoy i Rubalcaba escenificaven el sainet etern de l’Espanya que només s’escolta a sí mateixa. Duran, però també Bosch, s’ha queixat que Catalunya no hi havia sortit ni un sol cop. I per què hi hauria de sortir? Espanya ha retornat a la seva grandesa imperial de cartró-pedra. Ja no es tracta d’un rampell recentralitzador: Espanya és així i nosaltres no hi cabem. Ni ho volem. No sé si també us va passar, però em mirava el debat amb una estranya sensació de llunyania, amb el convenciment que res del que deien m’importava gaire. “Política estrangera” que deia en Tísner. 
Però és que a “la nostra” s’esbatussaven els representants dels partits catalans presents a Madrid i la sensació era tan patètica que feia envermellir: debatien amb gran gesticulació, amagant-nos la insignificància més absoluta de tots plegats a Madrid. El més que probable passeig militar del PP aquest 20N amb el PSOE acompanyant la cabra, posa finalment sobre la taula que els catalans no hi tenim res a fer a Madrid.  Ja no poden amagar més que el peix al cove s’ha acabat fa anys. El peix ja és tot venut i el nostre cove buit. I del concert, ai perdó, del pacte fiscal, ja no cal ni parlar-ne. Té el mateix recorregut ideològic que el federalisme naïf d’alguns socialistes nostrats. 
Des d’una òptica sobiranista, doncs, què coi hem d’anar a votar a Madrid? He defensat sempre la necessitat absoluta de la política com a via de progrés social, però també sempre he tingut clar que a Madrid no hi tenim res a fer. Més enllà de posicions ideològiques, Catalunya hauria de deixar de participar en la construcció d’una Espanya que ens espolia, que ens maltracta i ens ofèn. Els catalans hem de deixar de legitimar un estat que ens ha estat imposat ‘por derecho de conquista’. Sobretot ara que ja ningú no dubta que sols ens en sortiríem molt millor.
Les excuses utilitàries tampoc no em serveixen. Tant me fa que torni a guanyar el PSOE a Catalunya. Potser així CiU s’adonarà que cal escoltar fins i tot les seves pròpies bases. Em sap greu per l’Oriol Junqueras, a qui aprecio, i a qui aquestes eleccions l’agafen encara amb els pixats al ventre. No ens poden demanar, però, que reforcem a ulls clucs un projecte que encara s’ha de veure on duu. I no és massa conseqüent redimir, a Espanya, les urgències històriques d’un partit independentista. Si un mal resultat li ha de passar factura és que ens sobren estratègies i ens manca un projecte nacional unitari. 
La feina la tenim aquí. Cap nació no s’emancipa pidolant la llibertat, sinó construint el seu propi futur. No ens cal anar-los a explicar res. Quan sigui el moment, ja seurem a taula i negociarem el que calgui. És hora que parem d’exclamar-nos i comencem a treballar.
Mentrestant, aquest cop, faré un exercici de sobirania: no els penso votar.

Cap comentari: