Els catalans som un poble capaç de grans proeses, de gestes inaudites, d’una tenacitat incansable. Això ens ha fet resistir, contra tot pronòstic, els embats més cruels que la història ens ha deparat. Però som també, alhora, un poble acoquinat, poruc i mesell que prefereix no alçar la veu abans d’arriscar una estabilitat fictícia que només ens mena al desastre. Un desastre controlat, a terminis, això sí.
Quan s’acosta el moment ineludible del “o caixa o faixa”, preferim fer com l’estruç i, amagant el cap sota terra, ens agafaríem a ferro roent per no haver de fer el pas, per no haver de decidir. I és clar que hi ha catalans de tota mena! Però col·lectivament hem esdevingut un poble acovardit; ens tenen presa la mida i ens fan ballar al so que volen.
Ara diu que s’acosten eleccions a Espanya. Unes eleccions a les quals només tindria sentit anar-hi com un sol poble per dir-los “passi-ho bé!”, però tornaran a provar de fer-nos creure que ens hi juguem no sé quantes coses vitals per al país que, com cada vegada, no veurem mai.
L’stablishment polític, conscient d’on és la moma, ha decidit aquest cop ensenyar-nos una nova pastanaga: el pacte fiscal, abans conegut com a concert econòmic. I no us penseu que és només CiU que ens n’aguantarà el pal. Tots juguen el joc del “remenar-ho tot perquè res no canviï”. Tots hi jugarem, innocentment, convençuts que aquesta és la darrera –per ara– oportunitat, la darrera excusa que ens poden posar. Que no sigui dit que hem estat els sobiranistes qui hem cremat els ponts de l’entesa.
Tristament, tothom és conscient que l’excusa no és res més que això: una recurs lampedusià per arrapar-se una estona més al “qui dies passa, anys empeny”.
La pastanaga del pacte fiscal no és, tanmateix, tan innocent com sembla. No us penseu que en traurem l’aigua clara. Perquè, siguem clars d’una vegada, tots sabem que el coi de pacte fiscal és impossible. Primer, perquè les sagrades escriptures no ens el permeten. I ja s’ha vist que, quan es tracta de parar-nos els peus, el sanedrí té ben clar quina mena d’autonomia espanyola som. Tots plegats han deixat clar en més d’una ocasió que, per concerts, els de Peralada. Però és que hi ha un factor que tots plegats semblen voler amagar i que demostra amb contundència la impossibilitat efectiva del pacte fiscal: si Catalunya rebés el tracte fiscal que es mereix, Espanya deixaria de ser viable econòmicament! Ras i curt. Afegim-hi la més que probable majoria impúdica del PP i tindrem la tempesta perfecta, l’escenari final on tanta faramalla dialèctica acabarà en la ridícula insignificància del catalanisme a Madrid, l’apoteosi del gest inútil.
No podem, però, menystenir els perills enormes d’aquesta aposta desesperada per aturar l’independentisme. No us penseu pas que ningú reconeixerà el fracàs del pacte fiscal. Tornarem a tenir, com cada vegada, el millor acord de finançament de la història mundial perquè és el que interessa als qui no volen que res canviï. Mentre, el sobiranisme, si no vigila, embarrancarà entre balls de xifres, percentatges impossibles i promeses incomplertes. I sense adonar-nos-en haurà passat una altra legislatura. I anar fent.
Encara no ens hem cansat de seguir la pastanaga?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada