Que no ens guanyi el desencís

Ens apropem a una nova Diada nacional carregada de tensió, de presses i d’horitzons que com més t’hi acostes, més semblen allunyar-se. Aquest dissabte 10 de setembre, abans de la –espero– gran manifestació “unitària” a Barcelona de diumenge, milers de catalans, desenes de milers de ciutadans anònims d’aquest país, sortirem al carrer de nou en més de mig centenar de Marxes de Torxes per la Independència i en moltes altres demostracions de tremp nacional que es produiran arreu del país. Sortirem al carrer ciutadans, societat civil, organitzacions i la immensa base humana que sustenta els partits catalans. I sortirem per recordar, novament, que aquesta nació mil·lenària ha encarat el procés que l’ha de dur inexorablement al moment en què li caldrà decidir si vol ser una regió espanyola –amb les seves particularitats folklòriques, això sí– o vol ser una nació capaç de decidir el seu propi futur. 

Centenars de milers de catalans ja hem expressat de totes les maneres possibles la nostra voluntat inequívoca d’esdevenir un nou estat independent dins d’aquesta Europa turbulenta. Immenses manifestacions, repetides enquestes d’opinió, opinadors de tots colors... el país sencer clama una vegada i una altra per fer-se sentir, per deixar ben clar que el carrer és a punt, que estem disposats a assumir les innegables dificultats del procés. En la seva darrera aparició pública, fa tot just uns mesos, el president Barrera assenyalava amb precisió l’estat d’ànim d’un país que volen esclau: “tenim pressa, molta pressa”, deia emocionat, sabent que l’exasperant covardia de la nostra classe política l’impediria de veure el país lliure en què tant havia somniat. 

És cert, tenim pressa perquè l’ofensiva engegada no ens deixa temps per a perdre, perquè els intents d’aniquilar la llengua catalana –i amb ella el moll de l’os del país– han començat a reeixir com ja ho van fer fa uns anys al País Valencià o a Les Illes. Els catalans amaguem sovint la nostra misèria sota l’excusa injustificada que sempre ens n’hem sortit, que hem passat temps pitjors i hem sobreviscut. Oblidem, però, que això no és cap garantia que aquest cop no sigui el definitiu. Espanya ens ha deixat clar quina és l’única manera en què podem ser: súbdits. Si abans hi havia camp per a l’especulació, per a la interpretació, per a la millora amb pactes d’engrunes o el famós peix al cove, ara la sentència del TC i tot el que se’n derivarà (la interlocutòria del TSJC n'és un exemple) ens ha deixat clar el sostre al qual podem aspirar. No hi ha res a fer, si no és que ens pensem que algun dia canviaran la sagrada Constitución per fer-nos plaer. 

Què discutim, doncs? Què esperem? Cap miracle constitucional ens deslliurarà de la responsabilitat d’assumir el nostre futur, de construir-lo com l’hem imaginat: desvetllat i lliure.  

Sí, els ciutadans tornarem a sortir al carrer, però també és cert que ja comencem a estar-ne cansats. Cansats no de la indiferència espanyola –ja fa dies que ens han vist el llautó i ens deixen fer amb aquella actitud entre displicent i fatxenda– sinó de la inoperància dels qui diuen representar-nos. El país som nosaltres i en canvi, aprofitant-se del clos tancat i hermètic en què han convertit les institucions, es fan els sords cada vegada que els indiquem el camí. Cansats que grans manifestacions, assenyats manifestos, campanyes multitudinàries, recollides de signatures, ILPs... siguin paper mullat l’endemà mateix d'haver-se produït. Cansats del menyspreu d’aquells a qui hem votat, cansats que ens alliçonin en la seva desgana acomodatícia. Cansats que la voluntat popular sigui l’interès d’uns quants i el silenci de la majoria.

Ja sabem que serà difícil. Els grans reptes sempre ho són, de difícils. Però l’alternativa és la submissió, l’espoli, el “derecho de conquista”, la desaparició de la nostra nació. El 1976 a Sant Boi, Jordi Carbonell va dir premonitòriament a la primera Diada autoritzada després de la dictadura: ”que la prudència no ens faci traïdors”. Trenta-cinc anys després hem de patir més que mai per aquesta prudència que ens manté immòbils.

Aquests dies, doncs, tornarem a treure senyeres i estelades. Massivament ens abraonarem al carrer i cridaren de nou: independència! Que sàpiguen, però, que hem decidit marxar, que tenim pressa i ja no estem disposats a esperar més. Se’ls acaba el temps de l’especulació com a nosaltres se’ns ha acabat la paciència. Si volen, caminarem plegats, però que no es pensin que permetrem que, de nou, ens guanyi el desencís.