14 d’octubre 2011

Vint-i-tres dies

És realment sorprenent que a hores d’ara encara siguem capaços d’envescar-nos en l’estúpida discussió de si retallades sí o retallades no, de quin és el mètode més eficaç –constitucional, això sí– de superar una crisi que tothom pateix, que ningú no entén però que tothom accepta resignadament com una maledicció inevitable. La quantitat d’entesos economistes que ha proliferat en els darrers temps és proporcional al nivell d’ensarronada a què ens aboquen. Que si Keynes, que si Hayek; que si endeutar-nos, que si reduir... 
L’apocalipsi ha pres forma de catàstrofe econòmica i els quatre genets s’abraonen sobre els pilars d’un estat del benestar que tantes vagues i talls de Diagonal ens havia costat. Assumim impàvids que la sanitat pública és del tot insostenible mentre preguem perquè no ens toqui massa de prop. Tanquem llits d’hospital, reduïm personal sanitari, deixem de pagar medicaments, allarguem les llistes d’espera i un trist etcètera que ens vol fer evident que som un país que ha estirat més el braç que la màniga i que ara ens cal pagar la penitència. Assistim amb estupor a la miniaturització d’un sistema sanitari que, diuen, no ens podem permetre amb l’esporgada d’un 10% dels seus recursos: aquest 2011 l’astronòmica xifra de 1.100 milions d’euros! 
Sospitosament tots plegats, amb remeis diferents, estan d’acord amb la diagnosi: som un país pobre que es tenia pel rei del mambo, fatxenderia de nou ric. Però el que ens amaguen, el debat que ens furten, és si realment som un país pobre o és que ens han esquilat sense que ni tan sols hàgim piulat. El debat no és la fiscalitat, sinó la sobirania.
No entenc per quina raó els partits majoritaris segueixen insistint en la necessitat de les retallades, en el discurs de la misèria i en un hipotètic “pacte fiscal” impossible. No ho entenc perquè la realitat és que el nostre país genera recursos suficients no només per mantenir un estat del benestar homologable a països desenvolupats com el nostre, sinó per millorar-lo d’una manera substanciosa. Què ens ho impedeix, doncs? La mesquinesa de pensar a curt termini que ens fa defugir l’esforç. Construir un nou estat independent no serà fàcil però és l’única possibilitat de supervivència. Sense generositat, sense risc, no hi ha plenitud.
Ara ens aboquen a la misèria, seguint amb l’exemple sanitari, per uns tristos 1.100 milions d’euros. Si Espanya no ens robés una part substancial dels impostos que ja paguem, ¿sabeu quan tardaríem a tenir aquests 1.100 M€? Vint-i-tres dies! I això amb els càlculs més desfavorables. Amb 23 dies d’espoli pagaríem la nostra sanitat. I podríem continuar: l’emissió del deute de la Generalitat, 4.000 M€, el cobrim amb 2 mesos d’espoli; les retallades a la Universitat, 144M€, són 3 dies d’espoli; el deute complet de la Generalitat, 8.300M€, l’eixuguem amb 4 mesos i mig... Tot en un sol any!
Per què doncs acceptem seguir sent un país espoliat i empobrit? Per què no diem les coses pel seu nom i acceptem subterfugis i falses promeses? Quin pacte fiscal volem anar a negociar amb qui ens ha dit del dret i del revés que no pensa deixar de robar-nos. Ho explicava amb claredat l’exlehendakari J. A. Ardanza: “el País Basc té poc pes econòmic, per això ens toleren el concert; sense els diners dels catalans Espanya no se sustenta”.
Se’ns fa realitat el crit almogàver: independència o mort!

Cap comentari: