09 de desembre 2011

Vilafranca per la Independència

Aquest proper dimarts, 13 de desembre, es compliran dos anys que Vilafranca se sumava al moviment de les Consultes i exercia, democràticament i sense por, el dret inalienable de tot poble a expressar lliurement quin vol que sigui el seu futur nacional. Sembla que hagi passat una eternitat però només han passat dos anys. Dos anys en què, en l’àmbit sobiranista, s’han esdevingut moltes coses. Dos anys embotits en això que ens hem acostumat a anomenar “cicle electoral” i que no és res més que un enfilall d’eleccions que impossibiliten, a la pràctica, qualsevol moviment sincer de fons perquè els partits, que són els qui en definitiva han d’evidenciar els progressos socials, es dediquen a amarrar el vot i a gesticular en clau electoral. I què voleu? Els partits estan pensats per intentar guanyar i quan algú guanya, també hi ha qui perd. I quan l’avenç nacional es fa servir com a munició partidista, inevitablement el país hi surt perdent, guanyi qui guanyi.
Tanmateix, si girem el cap, ens adonarem de tot el camí recorregut, de tota la feina feta, de com, malgrat tot, avancem. Les consultes del 13D, en resposta als impediments d’Arenys, van encetar un camí que ha culminat un període de mobilitzacions independentistes impensables només fa uns anys. Mai tanta gent, al nostre país, ha estat tan convençuda que només exercint el dret a l’autodeterminació serem capaços de sortir del cul-de-sac social, econòmic, lingüístic i cultural en què ens trobem. Mai tants catalans no han estat convençuts que l’estat natural dels pobles que volen regir el seu propi destí és la independència. I, no obstant això, seguim gairebé immòbils a l’espera que els nostres representants es decideixin a fer el pas. Seguim pensant que la llibertat ens serà donada, que ens caurà del cel com mannà bíblic. Seguim resistint-nos a acceptar que l’autonomisme és mort però que per enterrar-lo haurem de plantar cara a l’estat espanyol, trencar la seva legalitat imposada. Però sobretot haurem d’assumir que la independència només serà possible si ens mostrem de nou com un poble unit, insubornable en la seva decisió de ser lliure. Vivim uns moments de crisi social i econòmica com poques vegades ha afrontat el nostre país. Només si disposem de totes les eines d’un estat propi serem capaços de sortir-ne indemnes, reforçats.
Dos anys després d’aquell 13D germinal, un nou 13D ens encara amb la nostra responsabilitat col·lectiva d’esdevenir allò que vulguem ser, de donar-nos la capacitat d’acordar com distribuïm els recursos que generem. Aquest 13 de desembre es constituirà “Vilafranca per la Independència”, delegació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), un moviment ciutadà, unitari i transversal que pretén aglutinar la societat civil, els ciutadans, amb un únic objectiu: l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català. Si una cosa hem après d’aquests dos anys, és que només la força unitària de la societat és capaç d’empènyer les formacions polítiques i, alhora, deslliurar-les de la temptació d’usar la sobirania com a argument partidista. Ens cal fer de la unitat dels catalans la força indestructible que ens dugui a la llibertat nacional. Ja ho hem fet altres cops i ara tenim el deure de tornar-hi. Ningú no pot defugir el compromís.

Cap comentari: