L'ou de la serp

Ara resulta que tanta gent, tants periodistes, tants opinadors que havien contemplat amb simpatia acrítica l’evolució del fenomen dels indignats s’esglaien del caire que està prenent el moviment.  És el que passa quan et deixes dominar per l’estètica, quan mires cap a un altre costat a l’hora de veure’n les propostes reals, i només t’aprofites del missatge simplista de la revolució impossible però tan bella, tan romàntica. 

Els esdeveniments d’aquest dimecres, quan la violència, per molt pacífica que vulgui aparentar, va provar de subvertir la legitimitat institucional, han demostrat fins a quin punt és perillós el paternalisme naïf que aquesta societat, tan abocada a l’esquerranisme megaguai, ha practicat amb insensatesa. Ara, quan s’han rebentat tots els ponts, quan s’ha greixat l’esmena a la totalitat, quan s’ha adobat la impunitat, ara encarem amb preocupació l’evidència que un altre món sí que és possible, però que segurament no ens hi voldríem trobar. Interminables assemblees, que remetien a la propera assemblea en un bucle ridícul, no han produït cap proposta realment útil, però en canvi han servit per veure que, malgrat haver-se aprovat més d’un cop, les elits que controlen el moviment es negaven a acceptar el dret a l’autodeterminació. És la coherència de qui defensa estats on no hi ha eleccions lliures i on els dictadors –perdó, els “compañeros”– surten vestits de militar. I a sobre, ens volen donar lliçons de democràcia. 

És evident que la majoria de denúncies que aquest moviment i el gruix de la societat ha fet en els darrers anys tenen uns fonaments sòlids i posen en entredit un sistema de partits tutelat, ineficaç i allunyat de les preocupacions i de les demandes de la societat. En aquest sentit, som molts els indignats que hem denunciat a bastament la perversió del sistema. Però no podem confondre la manipulació mafiosa d’una democràcia imperfecta amb la destrucció absoluta del sistema. Potser al segle XIX tenia un sentit, però la història s’ha encarregat de demostrar que, quan s’ha dut a terme, ha comportat més sofriment i manca de llibertats que el mal que es volia resoldre.

Cal ser conscients que quan coves l’ou de la serp, el verí acaba per emmetzinar-ho tot. Així, mentre vèiem manifestants llençant la pedra i aixecant les mans, també podíem observar amb preocupació policia infiltrada provocant aldarulls. Cal aturar una espiral que no pot dur enlloc. No és acceptable que qui ha rigut totes les gràcies a un moviment que es descontrolava per moments, ara s’escandalitzi. Tampoc no diu gaire al seu favor que els qui beneïen TV3 quan mostrava la càrrega policial de fa uns dies, ara l’acusin de manipuladora perquè mostra com uns que no representen ningú, sacsegen uns diputats que, tot i criticables, han estat elegits democràticament. 

Cal reconduir la situació per mirar el futur amb un mínim de garanties. No podem deixar que el populisme demagògic s’arreceri sota les faldilles del totalitarisme disfressat. I no ho podem fer perquè cal actuar amb urgència i encarar les profundes reformes estructurals que el nostre sistema democràtic necessita per retornar el poder als ciutadans. I això es fa amb propostes constructives, tan radicals com es vulgui, però que es percebin assumibles. Aquest és un camí difícil que requereix l’esforç, la perseverància i la paciència de tothom. L’incendi social és tan llaminer i tan fàcil que molts cauen en la temptació del piròman, sense ser conscients que, un cop encès, el foc és impossible de controlar. I sobre la devastació moral d’una societat, és difícil construir-hi res.  

El risc de fractura social, de buidor i de desengany és massa evident per obviar-lo. Si no reaccionem ara, podem abocar la nostra societat a un carreró sense sortida, a la paràlisi d’un sistema que ara ha de bracejar amb força perquè el corrent no se l’endugui riu avall.