03 de juny 2011

La indignació silenciosa

Haig de confessar que em feia molta mandra haver d’esbossar una valoració del moviment dels autoanomenats “indignats”, però els que sempre hem denunciat la intolerància, la demagògia i l’abús de la bona fe de la gent no podem restar callats encara que ara segons quins posicionaments no siguin “políticament correctes” i qui els defensi sigui públicament estigmatitzat.
Corren temps de pensament únic on quatre eslògans fan un moviment i on la demagògia populista s’aprofita sense escarafalls d’una indignació més que justificada, però a la que cal fer front amb alguna cosa més que teoritzacions d’un món idíl·lic de manual. La necessitat de fer front a la corrupció generalitzada, d’una regeneració democràtica o de la limitació de beneficis de grans conglomerats mafiosos ha estat a bastament debatut i més d’una formació es presentava a les passades eleccions al Parlament amb propostes en aquest sentit. Però per avançar en transparència i en democràcia no ens cal ensorrar els bancs ni desmuntar el sistema, no ens cal un anarquisme no tant naïf com vol semblar. Difícilment farem un sistema més just amb qui defensa en exclusiva i sense fissures Cuba, Veneçuela o Síria, per posar exemples de grans democràcies on la llibertat d’expressió política és la primera garantia constitucional, com tothom sap. Si per fer la nostra societat més justa i democràtica hem de convertir-nos a l’assemblearisme llibertari i propugnar la destrucció del capitalisme, tenim injustícia per anys. La llibertat està en la capacitat real de triar raonadament i no en el vot gregari en una assemblea. El sol fet de votar en assemblea no et converteix automàticament en un ciutadà lliure. 
De res no serveixen indignacions estèrils que no aporten solucions realistes. Si volem una democràcia de més qualitat, comencem per fer definitivament una nova llei electoral. Si volem aturar les retallades comencem per bastir un estat propi que no regali 22.000 milions d’euros a Espanya anualment. Independència i democràcia ens farien el quart estat de la UE, al costat d’Holanda que amb un 4% d’atur no li cal perdre el temps indignant-se. Si volem uns partits més transparents, comencem a legislar el seu finançament. Hi ha solucions si hi ha voluntat, i hi haurà d’haver voluntat si fem la pressió suficient. 
Per contra, aquí ens entestem a santificar assemblees universalistes. Assemblees convenientment dirigides pels quatre guardians de la puresa ideològica, ciutadans del món, que han evitat fins ara que s’hi pugui afegir el dret a l’autodeterminació dels pobles, que això divideix i ara no toca, que millor que parlem tots espanyol que tothom l’entén i és més universal. Assemblees d’una plasticitat de Matins.sí que entendreixen el ciutadà que s’escarrassa a arribar a fi de mes i que va tan bé per omplir portades amb magnífiques imatges, manipulades o no. I és que és “tremenda” aquesta joventut, tan idealista,  amb aquelles manetes al vent mentre discuteixen com acabar amb banquers (i banqueres) o amb el capitalisme rampant, totes dues coses, com sap tothom, causa inequívoca de tots els mals del món. “La majoria vénen amb una indignació etèria que els que venim del moviment antiglobalització ja estem vehiculant”, deia un representant dels indignats dilluns a l’Àgora. Visca la democràcia participativa!.
Tanmateix, subscric la queixa, legítima i necessària. Segurament quan tanta assemblea sigui capaç de mostrar-nos un document de principis, tots estarem d’acord amb la majoria de denúncies i ens reafirmarem en els aspectes ostensiblement millorables d’aquesta democràcia tutelada que hem anat denunciant des de fa anys, en la crítica als abusos d’un capitalisme que ha perdut la vergonya. Però els mètodes no poden ser aquests, per inoperants. I, sobretot, els mètodes no es poden imposar aprofitant un populisme que només ofereix l’esmena a la totalitat.
Una de les coses que, confesso, em treu de polleguera, és l’actitud fatxenda i prepotent que qualsevol altermundialista gasta amb els que som simples mortals. Aquest convenciment absolut que la seva és l’única veritat i que les opinions que no hi combreguen poden ser ridiculitzades obertament o insultades sense capteniment. La violència inquisitorial de qui vol imposar el seu pensament únic i raona la teoria de la conspiració com a argument suprem que justifica la revolució que ha d’acabar amb el món tal i com el coneixem. Són incapaços de mostrar-te un model que pugui funcionar, però això no desanima el talibanisme ideològic farcit de simplificacions. 
Tampoc no hauríem de tolerar aquesta apropiació impúdica dels conceptes. Massa sovint, consentim que des d’aquesta arrogància inqüestionable s’atorguin la representació de la voluntat popular, o la del joves, dels treballadors o de qualsevol dels col·lectius que diuen defensar. No hi fa res que CiU o PSC guanyin amb majoria absoluta perquè ells són el “poble” i CiU no ho serà mai, de poble, perquè han guanyat en una democràcia sota sospita, que ja sabem que la democràcia real és només la seva. Democràcia, popular, participació, col·lectiu... són termes segrestats que algun dia s’hauran d’alliberar. 
Però el més greu de tot plegat és el retrocés que aquesta spanishrevolution ja ha començat a causar en les aspiracions del sobiranisme per endegar un procés de confluència i de conscienciació del poble català. Catalunya sempre ha sortit malparada de les spanish revolutions que s’han fet a casa nostra i aquesta no en serà l’excepció. Amb la connivència dels mitjans de comunicació que tan critiquen, amb el vist-i-plau del sistema a qui no amoïnen, han aconseguit distreure els catalans del que hauria de ser el principal objectiu: la independència de la nació. Una revolució multicultural que s’escandalitza pels sous de la banca però que no s’immuta quan una nació sencera és espoliada. Saben que si Catalunya recuperés el 9% del PIB no ens caldrien retallades i que tanta indignació es fondria com un terròs de sucre.  
És cert: tenim el país fotut i gairebé tots en tenim una part de culpa, per acció o per omissió. Ara però cal una actitud que canalitzi la queixa en energies positives, amb ganes d’apostar per aquest país, per fer-lo mes lliure i més just. Però això vol dir assumir amb esperit constructiu el país que volem i implicar-se, amb passió, en la seva emancipació nacional i en totes les profundes reformes imprescindibles per retornar el control democràtic als ciutadans. No ens cal ensorrar res per fer això. Només ens cal la valentia suficient de passar de la queixa a l’acció. Comptem amb la immensa majoria de la indignació silenciosa, la que cada matí aixeca persianes i que, tot i les dificultats, segueix creient fermament que aquest país, que mai no han pogut doblegar, aquest cop també se’n sortirà.

5 comentaris:

Antrazyt ha dit...

Dius utòpics als que sortim al carrer però realment jo trobo més utòpic la proposta que es dona a entendre al text, així doncs, millor no sortim al carrer, anem a Madrid ara quan mani el PP i li demanem a veure siusplau si ens regala la independència o una llei electoral al nostre gust per aconseguir-la. Per favor siguem realistes, son espanyols però no son tontos, es realment indignant com moltes vegades els catalans ens creiem més llestos que ningú. La pressió per aconseguir canviar aquestes i altres coses es al carrer, no a casa en una habitació escrivint "que malament que ho fan ells" i escrits demanant coses que saps que no ens donaran.

Val la pena indignar-se perquè un estat independent no farà que tots siguem rics, sisplau això si que és demagògia i fantasies de números, seran 4 els més rics i els altres com sempre a menjar merda, com sempre ha passat! Dius de Cuba i Veneçuela, potser no els ha anat tant bé com a països super-capitalistes que s'han elevat amb el vapor de l'economia financera fins als núvols i que cauen a velocitats vertiginoses...¿Islandia, Irlanda? Països que fins fa 4 anys eren un exemple a seguir segons els especialistes del FMI i el PNUD. I et donaré la raó en que els bancs no en tenen la culpa, perquè la culpa és el incentiu que els mou a fer el que fan i aquest incentiu està per sobre d'aquests bancs i és la competència desfrenada al que els (i ens) sotmet el sistema capitalista de competir per tot. Però en tota competició sempre hi ha un guanyador i un perdedor.

No et serveix de res intentar adreçar un arbre que ha crescut tort, perquè les arrels ja estan tortes. Trasplanta'l en un altre lloc, en un altre test. Suposo que se'm entén...som catalans no?

Jaume Claramunt ha dit...

Antrazyt, no em dec haver explicat prou bé perquè comparteixo gairebé tot el teu comentari.
Sempre he defensat la declaració unilateral d'independència i implicar-s'hi des del carrer, o sigui que d'anar a Madrid res de res i menys de quedar-se a casa. Una altra cosa és que cregui que una acampada amb postulats extrems sigui útil.
Evidentment que ser independents no ens farà tots rics, però al menys la responsabilitat serà només nostra, de quina mena de lleis fem. Una altra cosa és que pensar que tots podem ser rics és poc realista.
Que em queixi de la manca de llibertats a Cuba o Veneçuela, no vol dir que defensi el capitalisme salvatge que ens tenalla. Però hem de ser capaços de trobar fórmules intermitges de més gran justícia social que no comprometi les llibertats.
La meva queixa de les acampades és que tot plegat és escassament realista i que precisament el sistema no s'hi amoïna perquè sap que això no va enlloc, no els fa por. Cal fer propostes molt concretes, ideològicament més transversals, que puguin tenir el suport d'una majoria social. I trobar la manera de vehicular-les políticament. Aquesta és l'única manera de tenir oportunitats de dur-les a terme.
És el que estava fent la CUP fins que se'ls ha disparat la vena revolucionària.
Gràcies per la teva aportació

El que va picar a l'enllaç del twitter ha dit...

"Una de les coses que, confesso, em treu de polleguera, és l’actitud fatxenda i prepotent que qualsevol altermundialista gasta amb els que som simples mortals. Aquest convenciment absolut que la seva és l’única veritat i que les opinions que no hi combreguen poden ser ridiculitzades obertament o insultades sense capteniment."

No es pot ser més esquizofrènic. En el mateix text que estás criticant i ridiculitzant les acampades dius això?
Es a dir, que aquells que han fet de les assemblees un espai públic i que han convidat a persones de totes les tendències i ideologies a participar són els que tenen una "l'única veritat", en canvi aquell que des de la cadira de la seva habitació instal·la en la crítica, sense aportar absolutament res es l'insignia del pensament plural i respectuós.

I com apunta Antrazyt: la independència, per molt que pugui estar d'acord, no ens portarà al paradís. Mira en el país que tenim, on governa la dreta i tenim una pila de regidors d'ultradreta als ajuntaments. Espanya té molts defectes, però el triomf del feixisme ha estat a Catalunya. Realment creus que tot aquest benefici extret de la independència anirà a l'àmbit social i tots viurem sota un gran arcoiris fabricat amb la plena ocupació? No se qui parlava fa una estona d'utopies. Molt ens queda per treballar perquè d'independència sigui realment com dius.

Per cert, m'encanta especialment l'afirmació de: "Si volem una democràcia de més qualitat, comencem per fer definitivament una nova llei electoral."
Què creus que s'està fent a les acampades? Hi ha una comissió per revisar punt per punt aquesta llei i proposar alternatives. Afanya't, perquè crec que et porten avantatge des del sofà de casa teva.

No veig més que un munt de contradiccions i arguments insostenibles adornats amb una retòrica més o menys el·laborada. Vols començar la casa pel sostre.

Salud. Un plaer haver caigut per casualitat en el teu blog.

Ferran Suay ha dit...

Molt bon article. No necessitem cap Spanish revolution. En tot cas, una anti-Spanish revolution que ens allibere de les sangoneres. De les que van amb corbata, i de les que llueixen acurats aspectes de ciutadans del món, i es comporten -lingüísticament i nacional- igual com el PPSOE.

Antrazyt ha dit...

Si comparteixes amb mi moltes de les idees, també les comparteixes amb la resta dels acampats (http://acampadabcn.wordpress.com/demandes/). No et conec prou però estic gairebé convençut que aproves més d'un 80% de les propostes. Si precisament tarden tant per acordar punts i propostes (molts cops poc definides) és perquè hi ha moltes ideologies diferents. El tema nacionalista (tot i que jo ho soc) no el trobo excessivament vinculat en aquest moviment, excepte en el punt que es parla dels referèndums per a lleis i qüestions de vital importància, (bé suposo que deduiràs que no sóc partidari de la declaració unilateral sense un suport majoritari).

Si en canvi la intenció es criticar les formes de protesta, potser no t'ho discutiré cadascú és lliure de pensar una cosa o altre, ara bé, trobo molt lleig criticar-ho si realment s'esta d'acord amb el que es demana, trobo que es contradictori i l'únic que fa es dividir a la gent que potser pensen el mateix.