Sempre que hi ha unes eleccions, siguin del caire que siguin, hi ha la necessitat de treure’n grans titulars, de fer les anàlisis amb traç gruixut. És la servitud que ens toca assumir en aquest nou segle abocat a la immediatesa informativa, al missatge curt i, massa sovint, escassament reflexionat. A Vilafranca, els titulars han cantat la bonanova del primer triomf municipal de CiU com si es tractés de l’adveniment d’un nou messies. Com ja és habitual, la resta de formacions han guanyat totes, totes estan encantades d’haver-se conegut més enllà del que la lectura freda dels números ens faria pensar.
Hi ha, però, alguns aspectes que mereixen ser analitzats amb més deteniment que el que hem sentit aquests dies. D’entrada, no podem sinó tornar a destacar la descarnada realitat d’un percentatge de participació encara més baix que en les darreres eleccions. Que ja ens hàgim acostumat que la participació estigui per sota del 60% no treu que el fet té la seva gravetat i farem un flac favor a la societat si ens pensem que amb remeis de pa sucat amb oli tornarem a gaudir dels nivells de participació política que teníem en aquest país fa 30 anys. Segurament les llistes obertes i tots els mecanismes de participació que siguem capaços d’estructurar ajudaran a fer que la participació sigui més elevada que no ho és ara, però ens enganyem si pensem que el problema és de mecànica democràtica: el problema és estructural i es basa en factors sociològics ben profunds que hem anat incorporant a la nostra societat i que caldria revisar a fons. Factors com el sentit de col·lectivitat, un profund hedonisme acomodatici i, sobretot, la sensació creixent que les estructures d’estat, les institucions, són el pare protector que ens ha de proveir indefinidament i infinita. Que a Vilafranca, tot i augmentar el cens en 500 persones, més d’onze mil ciutadans hagin decidit que l’elecció del consistori no és cosa seva, és realment preocupant.
Per la resta, res de massa nou. CiU ha sabut rendibilitzar la moció de censura i s’ha enfilat a l’onada que ha sepultat aquest progressisme de pessebre. El PSC s’ha acabat d’ensorrar, però com bé diu J. M. Masachs, un socialista que fa temps que llegeix mapes, el PSC ja fa dies que perd oli: des del 1999, a Vilafranca, han perdut 4000 vots, més dels que han recollit aquest cop. No s’ensorra el PSC, s’ensorra una manera de gestionar el poder, la demagògia i la mentida com a argument polític, el partit com a única bandera.
La sorpresa i la decepció alhora –malgrat que ho provin de dissimular amb nous regidors a la comarca–, han estat els resultats de la CUP. Tot i l’onada d’indignació, tot i la tasca excel·lent a l’ajuntament, la CUP no només no aconsegueix el tercer regidor que molts auguràvem sinó que fins i tot perd vots. No em crec l’excusa que el resultat ridícul de Solidaritat a Vilafranca ho justifiqui. Al meu parer, la CUP haurà d’assumir que el seu èxit es basa en ser capaços de mostrar-se com una opció fresca, honesta i treballadora, però alhora realista i constructiva. Estic convençut que el tercer regidor es va quedar entre cassolades i proclames bolivarianes.
El serial d’Esquerra mereix capítol a part, però d’això ja en parlarem un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada