El poc interès que la majoria de ciutadans demostrem darrerament per les campanyes electorals es veu recompensat per l’enfilall de suposades propostes amb què ens regalen dia sí dia també els nostres pretendents polítics. El tedi és potser l’adjectiu que més s’escau a la baixa qualitat de les campanyes d’uns partits que fa temps que han perdut el contacte amb la realitat. I això que se suposa que unes municipals són el terreny idoni per lluir-s’hi de valent amb propostes versemblants que els ciutadans podem apamar amb facilitat. Però en lloc de dibuixar-nos un futur engrescador per les nostres ciutats i viles, s’entesten a dir-les de tots colors i mides només per forçar l’enèsima roda de premsa, el titular fàcil, la foto sorprenent. Convençuts que la insistència doblegarà l’avorriment, aboquen propostes impossibles, mil i un projectes que dormiran el somni dels justos fins la propera campanya i que, en la nostra benevolència, ja només ens arrenquen un somriure displicent. Tant li fa que el programa tingui quatre punts embastats a darrera hora o que tingui dues-centes pàgines: és l’aparador d’un mercat on tot el peix ja és venut. Uns programes, curiosament, de mida inversament proporcional a la capacitat de la formació per dur-lo a terme.
Això sense entrar en el tenebrós món de la demagògia fàcil, del populisme gratuït o, directament, de la mentida elevada a categoria. Res no ens deslliura, un cop i un altre, de la temptació fàcil de massa formacions a omplir-se la boca amb declaracions que només busquen l’enfrontament, el vot militant, la bel·ligerància gratuïta. Enguany no n’ha estat l’excepció i la quantitat de demagògia, prepotència i populisme que hem de patir aquests dies no es compensa ni de bon tros amb una gestió decent en els propers anys. Aquest any es veu que toca retallades. És la nova excusa amb què uns i altres ens amaguen la manca d’idees, l’escassedat de projectes. És clar que hi ha qui te’n presenta, de propostes, però o són accessòries o volen arreglar el món mundial i, que jo sàpiga, aquests dies només triem qui regirà el municipi els propers quatre anys.
Això sí, els mastegots i la trompada són el pa nostre de cada dia en una campanya on tothom tira pel dret. Banderoles on no toquen, entrevistes retelevisades fins al cansament, que si tu em tapes aquí jo et tapo allà... Un trist espectacle on tot s’hi val, sabedors que la vergonya dura poc i els càrrecs, en canvi, quatre anys.
A Vilafranca patim especialment, en aquesta campanya, la manca d’un projecte clar de futur. Totes les formacions s’esplaien en el dia a dia, en l’actuació immediata. No dic que no calgui, però jo hi trobo a faltar una idea de Vilafranca per als propers anys. La vila no sap, en aquests moments, què vol ser quan sigui gran. Ha de deixar de ser poble, però no sap si vol ser ciutat. Mentre, la població, les problemàtiques socials, van creixent inexorablement. Ens cal, doncs, decidir, debatre a fons, quin model de ciutat volem per als propers anys i començar-ne a dibuixar les línies mestres. Per fer això ens cal més previsió i menys política del qui dies passa anys empeny. Vilafranca no pot esperar més un debat seriós i en profunditat del que volem esdevenir. Un debat que ningú no sembla interessat a encetar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada