Tanquem una setmana d’incerteses a la nostra nació, de debat estèril i de curta volada com, tristament, ja ens tenen acostumats els nostres representants polítics. Catalunya es debat en la mediocritat política i en la més absoluta manca d’ambició nacional. Ja no parlo de la necessària aposta per la constitució d’un estat propi, sinó de la imprescindible tasca de dibuixar un futur que esperanci els nostres conciutadans. Tampoc no ens hi hem d’amoïnar més de l’imprescindible: el desconcert és habitual en temps de crisi, en temps de revolució. I parlo de crisi en sentit de procés que posa en entredit tot allò suposadament establert i que malda per dibuixar un nou marc de referències, un nou model de societat basada en l’assumpció de la pròpia realitat. Diguem-ne “deucentisme”, com apunta en Mascarell, o diguem-ne consciència nacional: el que és clar és que el futur del nostre poble és a punt de canviar radicalment.
Mentre nosaltres ens debatem, capcots, d’altres nacions han fet un salt qualitatiu i quantitatiu en els darrers dies. Els telenotícies, acostumats a tanta grisor, ens han regalat dues excel·lents notícies que poden canviar el curs de la història en els propers anys.
D’una banda hem sabut que, finalment, els espanyols no s’han vist amb cor de prohibir que l’independentisme basc es pogués presentar a les eleccions municipals. Les excuses, que ja hem denunciat a bastament i que no tenen cap mena de justificació, ni jurídica ni legal, no han estat suficients per superar la vergonya. Segurament Espanya és l’única “democràcia” occidental que impedeix la presència de l’independentisme als processos electorals i aquesta bel·ligerància totalitària ens demostra alhora la connivència entre el legislatiu i el poder judicial, la manipulació constant dels processos pretesament legals. Tornem a recordar que encara és a la presó qui ha liderat el procés democràtic que ha viscut l’esquerra abertzale, i hi és precisament per evitar que qualli. Espanya tem un independentisme basc democràtic, prefereix la força policial a la de les urnes. Per això Sortu o Bildu o Batasuna no es podien presentar a les eleccions i la Falange sí. No és la violència, és la independència.
Euskal Herria ha encetat el camí definitiu de la seva emancipació nacional, perquè ningú no pot aturar la força d’un poble quan vol ser lliure.
D’altra banda hem vist els impressionants resultats electorals del nacionalisme escocès. Amb una increïble àmplia majoria absoluta del SNP, Escòcia ha esberlat el meló de l’Europa dels pobles que s’obre pas amb contundència. La vella Europa d’uns estats-nació artificials, ineficients, encarcarats, es troba també a les portes d’un canvi radical que n’ha de redibuixar les relacions. Escòcia obre el camí amb el suport immens d’una ciutadania que ha entès que ja no és només una qüestió històrica, sinó d’eficiència i de capacitat de garantir el benestar als seus ciutadans. Escòcia, aclaparadorament, s’ha posat al capdavant d’una cursa on la segueixen Flandes, Catalunya, Euskal Herria, Occitània, Bretenya... i tantes altres realitats nacionals que malviuen a Europa i que reclamen justícia històrica, també, però sobretot justícia social i la constitució d’unes institucions que no només respectin els seus drets, les seves “particularitats” (històriques, socials, econòmiques...) sinó que en facin la base del seu projecte polític i social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada