Submarinisme i submissió

Vostès ja em perdonaran, però tot aquest episodi, trist i cansat, de la repetida defensa de la nostra dignitat nacional, dita aquest cop ‘immersió lingüística’, fa més patètica la nostra posició de submissió al poder real. L’estol d’eufemismes, sinònims boirosos, i tota mena de giragonses lèxiques que som capaços de produir no és més que la demostració clara i fefaent de la nostra impotència secular per defensar la nostra identitat davant de qui ens té ocupats ‘por derecho de conquista’, com recordava fa uns anys Gonzalo Torrente Ballester.  Salvador Cardús no s’ha cansat de repetir que el poder de veritat el té qui posseeix la capacitat de donar nom a les coses, d’anomenar-les, i aquí fa molts anys que l’hem perduda aquesta capacitat. Per això ens hem de conformar amb subterfugis, en boi ser, en fer la viu-viu mentre esperem un desvetllament general que s’acosta massa parsimoniosament, tot i que estic segur que realment s’acosta. Ja l’abril del 1931, mentre aquí n’hi dèiem República Catalana, allà n’hi van dir autonomia. Ei, i encara gràcies! De seguida va quedar clar qui podia posar-hi el nom i qui se la va haver d’embeinar. 

Mentre, capcots, acceptem resignadament mantenir la submissió, ens haurem d’acontentar amb les engrunes i reconèixer que és Espanya qui ens marca els límits, qui posa el nom a cada cosa. Ho hem vist aquests dies amb això que vam batejar amb tanta grandiloqüència com a “immersió lingüística”. Algú ha sentit parlar d’immersió lingüística a Alemanya, França o Polònia? I, doncs, voleu dir que en aquests països no s’ensenya la canalla en la llengua del país? És clar que sí, però als països normals no els cal buscar noms per definir la normalitat: si som a Alemanya, l’ensenyament és en alemany. Fi de la discussió. Aquí, però, amb el neguit de voler simular que s’és sense ser, acabem presoners de les nostres pròpies murrieries. Aquí ens cal parapetar-nos rere conceptes com cohesió social, escola inclusiva, fractura, etc. quan el que defensem és tan sols la normalitat d’un país que malda per ser. 

No vull pas dir que no sigui de vital importància un ensenyament en la llengua pròpia del país per afavorir la cohesió social necessària si volem aspirar a construir una nació sense exclusions. Però fixeu-vos on és la clau de volta de l’argument: en la “nació”. Sense nació qualsevol llengua imposada amb prou amplitud genera cohesió. Ho podria fer el castellà perfectament, a casa nostra. Per quina raó defensem doncs el dret irrenunciable a un ensenyament en català? Doncs perquè som conscients que la nostra nació és la catalana i, com qualsevol altra, vol l’ensenyament en la seva llengua. Deixem-nos doncs de submarinismes, palíndroms i hashtags i comencem a dir les coses pel seu nom, si volem guanyar-nos el respecte que mereix qui defensa allò que li pertoca. Deixem d’excusar-nos amb percentatges de coneixement de llengües, comprensions lectores i d’altres arguments que no fan sinó demostrar que encara som massa tous. Les tres famílies famoses no es queixen que els seus fills aprenguin poc espanyol. Com ho han de fer si són castellanoparlants a casa! El que reclamen, amb tota la raó nacional del món, és que si són a Espanya els seus fills estudiïn en espanyol. És doncs un conflicte, no lingüístic, sinó nacional. De la mateixa manera que nosaltres no acceptem -amb la boca petita, això sí- que als Països Catalans, la nostra nació, l’ensenyament no sigui en la nostra llengua. 

Queda doncs demostrat una altra vegada que el conflicte lingüístic només existeix perquè som una nació que encara no disposa d’estat propi i per la bel·ligerància de qui ens imposa el seu, d’estat. La República Catalana que aviat veurem tindrà uns alumnes tan capaços en català, espanyol i anglès com els té ara, però ningú ja no ens discutirà en què els ensenyem. És el que té disposar d’un estat: que no et cal fer el submarinista.