15 de setembre 2011

"Dame una estelada"


Acabem de viure una de les Diades Nacionals més intenses dels darrers anys. No només perquè ja es percep la proximitat de les eleccions espanyoles, que sempre tensionen innecessàriament la nostra classe política, tan autocentrada, sinó perquè hem començat a veure als carrers del país un gruix important de gent que obertament s’ha declarat cansada de tanta espera, de tan poca empenta i, sobretot, de la manca lacerant d’un projecte nacional nítid, seriós i transversal.
El desvetllament sobiranista de tota una majoria social, sovint silenciosa, que mirava l’independentisme des de la distància i el recel, no fan més que demostrar que el país ha arribat a una situació límit en què no pot suportar (ni tolerar) més atacs ni més insults. La percepció de les dimensions de l’espoli fiscal i de les conseqüències en la nostra qualitat de vida, per més conjunturals i oportunistes que siguin, han fet entendre el que els independentistes feia anys que provàvem d’explicar: que aquest país necessita poder governar-se per ell mateix si vol tenir opcions de sobreviure. 
Aquest eixamplament del sobiranisme l’hem pogut apreciar a bastament en els centenars d’actes de tota mena que aquest darrer cap de setmana s’han produït arreu del país. Actes, sovint, com la Marxa de Torxes per la Independència celebrada a Vilafranca, carregats d’un sentiment unitari que la societat civil fa mesos que reclama a les forces polítiques. Un mar de torxes recorrent civilitzadament i festiva els carrers de Vilafranca eren la demostració palpable que l’independentisme ja és mainstream, per molt que els pesi a alguns. I ho és perquè tothom és capaç d’entendre que s’ha acabat definitivament una via d’entesa que només practicàvem des d’aquí, mentre des de les estructures de l’estat espanyol s’accelerava el procés de buidatge competencial, de reconquesta legislativa i, sobretot, d’ofegament econòmic. No cal ser català de soca-rel per patir les conseqüències de l’espoli al que ens veiem sotmesos. I això també ho hem vist als carrers del país aquests dies. Simptomàtic aquell sudamericà nouvingut que després d’adquirir una torxa ens etzibà:”Dame una estelada!”. Que no pateixin els demiürgs de la fractura social que la cohesió la dóna una societat que és capaç d’assegurar el benestar dels seus ciutadans i això, a casa nostra, es diu independència.
Una Diada que ens va deixar, també, el regust agredolç d’aquesta tossuderia infantil que ens porta a crear-nos els nostres propis límits. És cert que la manifestació ‘unitària’ de Barcelona va convocar moltíssima gent en un acte declaradament independentista. Però també ho és que el catàleg de grups, grupets, partits i associacions en què s’ha convertit la manifestació, on tothom malda per marcar paquet, per diferenciar-se, no ajuda a fer créixer el moviment entre els qui defugen la lluita partidista o fins i tot ideològica. No és lògic que la capçalera convocant acabi a mitja marxa. Haurem guanyat el dia que ens trobem l’esquerra independentista rere la capçalera, el dia que no exigeixin anar davant, ser els primers, ser diferents. Haurem guanyat el dia que cada grup no acabi amb un parlament diferent. Haurem guanyat el dia que l’extrema dreta no pugui passejar-s’hi impunement. Aquell dia la unitat serà un mur infranquejable, construït d’humilitat, generositat i, sobretot, d’intel·ligència. Aquell dia haurem guanyat.   

Cap comentari: