Doncs a mi m'hagués fet gràcia

A mi, ja em poden explicar, uns i altres, que la culpa és d’aquell que no volia pactar o de l’altre que volia imposar no sé qui a les llistes o de les sumes quàntiques que fan feredat a la dialèctica electoral. Jo, que voleu que us digui, hagués preferit una candidatura unitària a les elccions europees del maig proper. Potser tenen raó els qui afirmen que tindrem més presència, els catalans, si ens hi presentem com sempre, repartits. Que les dinàmiques electorals són de mal apamar i que, a voltes, qui tot ho vol tot ho perd. 

Potser sí que uns quants convergents s’haguessin desdit anant plegats amb ERC, o potser alguns d’esquerra no gosarien votar una candidatura de gent qua ha abonat les polítiques austericides de la UE. Ja no diguem res si hi preteníem incloure, en aquesta candidatura unitària, gent d’Iniciativa o algun dels díscols del PSC que acaben de caure del cavall. 

Jo no sé si una candidatura unitària i transversal, bastida a partir de gent de vàlua de la societat civil –com el propi Terricabres ho és–, hagués aconseguit més vots que els caps de llista fruit de les mecàniques partidistes que duen a Europa elements, sent benevolent, discutibles. Diputats com Salvador Sedó que, en la reivindicació nacional a Europa, n’hi és ni se l’espera, són l’exemple del fàcil que és marcar-nos en pròpia porta. 

Ja sé que a Europa hi anem a fer moltes altres coses a banda de definir-nos nacionalment i que l’exemple Junqueras-Tremosa-Romeva-Badia pot semblar avalar la tesi d’acords programàtics, però és que ara no estem en una situació normal. 

El moment històric que vivim ens hauria d’empényer a actes simbòlics. No tinc cap dubte de la força internacional d’una candidatura d’unitat nacional que posés sobre la taula d’una manera diàfana la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent. Tampoc no tinc cap dubte de la injecció de moral que aquesta hagués representat per als centenars de milers de catalans que, anònimament i desinteressada, inverteixen esforços, hores i diners per la llibertat del país sense fixar-se en el color polític del company que tenen al costat. El procés, que té aquest punt de neguit de gat escaldat, també necessita d’aquests cops d’efecte, d’aquestes decisions generoses. 

Un procés constituent com el que estem vivint no és bo que es construeixi des de la miopia endèmica dels partits. Molt menys encara des del càlcul electoralista. 

Segurament ja no s’hi és a temps però, a mi, m’hagués fet il·lusió.