04 de juliol 2014

La força d'un "potser"

No estic segur que aquests temps que vivim tan intensament, on la informació flueix desbridada i la immediatesa és el paradigma, siguin millors, en termes de democràcia i llibertat d’expressió, que altres temps viscuts. La informació ha esdevingut més propaganda que coneixement. Qualsevol text de més de quatre paràgrafs és un tractat d’alta erudició, qualsevol fenomen social que no tingui un bon titular no val res. Hem acabat en la paradoxa que, al final, el titular és qui mana. I, a cop de titular, es fabriquen modes, líders, ideologies, moviments… Sempre amb la precaució de mirar “que la realitat no ens espatlli el titular”.
Avui la moda és la ‘nova’ política. No hi fa res que de nova no en tingui res, però serveix per culpar els altres del mal de tots. Figures emergents, com la Teresa Forcades, l’Ada Colau o el Pablo Iglesias practiquen el culte al lideratge mentre prediquen la bonanova de la fi del capitalisme i de la democràcia representativa en un exercici pràctic d'encantar-se en el dit que assenyala la lluna.
Aprofitar els temps convulsos de crisi social per vendre ‘alternatives’ és una cosa antiga i que al sistema li agrada d’allò més. Omple diaris, tertúlies i, fins i tot, els carrers. De vegades crema algun contenidor, però són els danys col·laterals inevitables. Són alternatives d’una radicalitat argumental difícil de rebatre. Vagi per endavant que no en discuteixo la diagnosi, que potser és correcta, però el recurs a l’amputació, i els manuals d'història en van plens, mai no ens ha acabat de funcionar. L’immobilisme petri de les ideologies perfectes ja ens va costar una república, però sembla que no n’hem après. Avui hem perfeccionat l'autogol fins a límits insospitats i, ara, ens esbatussem abans i tot de construir-la.
Una ‘nova’ política, però, no es pot basar en la demagògia i el populisme que avui omplen carrers i platós. En aquest desert democràtic, és fàcil profetitzar el manà diví que mai no arriba, però el difícil és donar de menjar cada dia. Que el logo de Podemos fos la cara del líder ja és sospitós, però que el seu diputat europeu a Catalunya es negui a defensar el dret d’autodeterminació i a saltar-se el programa pel que va ser escollit només setmanes abans, ja és una evidència clara de quina mena de ‘nova’ política estem parlant. El mateix podríem dir de l’Ada Colau o la Teresa Forcades. Sempre m’han fet angúnia aquelles persones que mai no accepten que poden anar errades, que tot és blanc o negre, que hi ha els bons, que han rebut l’ungiment diví, i els altres, els dolents; que hi ha la casta, maquiavèlica i conspirativa, i la unitat popular, roussoniana i impol·luta. La veritat, probablement, és que hi ha un immens entremig que les veu passar entre la indiferència i la resignació.
Ningú no dubta que és indispensable una nova política de veritat on la transparència, el control i la participació en siguin els puntals, però faríem bé de fonamentar-la en la immensa força transformadora d’un “potser”.