Els que ja teniu una edat, redordareu “Tip i Coll”, una parella de còmics que a finals del franquisme es van fer famosos per anunciar cada setmana, al seu programa de l’única televisió existent, que aquella setmana parlarien del govern. Eren èpoques on dir això ja era tot una heroïcitat. Evidentment, mai no en parlaven. Avui, com a bon opinador, hauria de parlar del nostre Nakba col·lectiu, de l’holocaust nacional, de l’apocalipsi moral que ens ha caigut a sobre i que ha desballestat les mateixes estructures ètiques de la nació catalana: la confessió del president Pujol. Però no ho faré.
La diferència entre un pixatinters i un autèntic opinador és precisament la capacitat, del segon, d’abstreure’s del moment històric i ser capaç de valorar els fets que transcendeixen el moment concret per fer-ne una lectura sociològica, política i històrica d’una manera desdramatitzada.
Com que m’adono que no dec passar de pixatinters, em veig incapaç de valorar el cas Pujol d’una manera equànim, d’aïllar-me de l’esvalotament partidista o de la catarsi ètica que hem encetat. Potser tot plegat no és tan innocent com sembla. Potser és l’ocasió de refer el país. De zero. Potser són massa els que, ara, s’esquincen les vestidures. Potser som un país d’extrems: del panegíric a l’anatema.
Tampoc no em veig amb cor d’excel·lir en l’altre gran recurs per esdevenir un opinador consagrat: l’article d’estiu. Són articles amb unes certes ínfules literàries, farcits d’adjectius i figures retòriques, que s’escolen paper avall amb aquella parsimònia quotidiana de la migdiada canicular. Descripcions precises, a la manera de Pla, del vol desorientat d’una mosca apegalosa, d’una posta de sol sobre els rostolls o de la mar embravida després de la tempesta. O també reflexions aprofundides –aprenents de Xammar– de la psicologia íntima de les nacions, del comportament inexplicable de la ment humana, de l’estultícia dels bruixots de la tribu. I, finalment, hi ha el recurs d’aquells altres que aprofiten per relatar l’odissea periòdica d’emplenar aquesta columna. El patiment per encabir tot allò que volies dir i que els maleïts 2.200 caràcters no et deixen matisar mai prou.
Ja em disculpareu, però la calor ja ho té això. Trasbalsa, emboira, estaborneix. Ara, ja podeu comptar-hi: la setmana vinent parlarem del govern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada