24 de setembre 2010

La fal·làcia del personalisme


Si hi ha un punt comú entre les moltes, benintencionades i constants crides a la unitat de les forces independentistes que aquests dies es reprodueixin arreu, aquest és el d’acusar de la desunió que avui patim a un pretès problema de personalisme dels diferents líders que encapçalen, almenys visualment, les diverses opcions. No cal entrar a valorar les possibilitats d’aquesta sospirada unitat, del tot recomanable i fins i tot necessària si volem mostrar l’independentisme com una força popular, ciutadana, que vagi més enllà de divisions ideològiques. Però tampoc cal pecar d’ingenuïtat tot exigint a un moviment que s’ha caracteritzat per la fragmentació abrandada, una disciplina espartana  en els objectius comuns, que hi són, però que tenen matisos evidents.
Hores d’ara és evident que, més enllà del titular “independència”, hi ha racons obscurs, camins més o menys enrevessats, estratègies més o menys confessables. No podem posar al mateix sac qui ha pregonat insistentment la unitat sense matisos amb qui només l’entén si és a la seva manera. No podem acusar de personalisme, de voler la cadira, qui ha ofert un cop i un altre el seu lloc a la llista en favor d’una proposta unitària, mentre d’altres han blindat la seva candidatura. La responsabilitat no és la mateixa de qui s’ha ofert amb insistència al pacte del que t’exigeix la dissolució en la seva estructura. No és el mateix qui va néixer per aglutinar que qui sembla haver-se creat per disgregar.
La facilitat amb què aquests dies s’acusa de personalisme demostra, de nou, la poca maduresa política de moltes de les iniciatives que  aquest sobiranisme convuls genera a tort i a dret.
Reagrupament, és cert, té un líder fort, capaç de marcar d’una manera nítida un full de ruta creïble cap a la independència del país. No una proclamació demà pasat, però sí un camí constant, recte, explícit, honest i seriós que ens permeti bastir la complicitat ciutadana suficient per aconseguir la majoria social necessària per saltar el mur. Un lideratge que no admet, precisament, personalismes, que no tolera desviar-se de l’objectiu, on les persones no són importants –tot i ser-ne la força motriu– sinó que l’únic a considerar és si fem camí cap a la desitjada llibertat. Aquest és l’únic motiu de ser-hi, en política, i l’única motivació. Qui no estigui disposat a fer aquest camí és que no comparteix la missió transcendental que ens hem proposat. Un moviment d’alliberament nacional no fa política, crea estructures d’estat, ni que només siguin mentals.
Per això el que és vital no és entrar al Parlament, sinó que s’hi faci una feina seriosa, honesta, desinteressada. I això requereix un compromís clar amb el país, amb el projecte i amb els ciutadans. Si el sobiranisme aconsegueix representació parlamentària i després s’acaba convertint en una olla de grills, on els personalismes dinamiten l’objectiu, haurà estat pitjor el remei que la malaltia. És un risc que no ens podem permetre.
Reagrupament té un projecte clar on les persones no seran cap obstacle –en Joan Carretero el primer– si hi ha un compromís sincer i generós. Reagrupament vol dur al Parlament un projecte, no només una llista de noms, per molt il·lustres que siguin.
On és el personalisme? Tothom pot dir el mateix?

1 comentari:

Anònim ha dit...

L'important és que una de les dues llistes entri. Finalment la gent votarà a aquella que veig més ben situada, perquè les qüestions internes dels uns i els altres no els hi interessa.
El problema és que hem fet de la unitat una relgigió, quasi. És evident que és desitjable, però en no aconseguir-se s'ha incrementat la sesació de desafecció i ara ja n'hi ha que diuen que o unitat o vot nul. Això em sembla absurd. Podent escollir entre dis, millor qeudar-se a casa? No fotem!