En Carod-Rovira encara insistia l’altre dia obsedit en una idea que sembla que no el deixa dormir. Diu el vicepresident que Catalunya serà mestissa o no serà. Això, de fet, no és cap descobriment perquè si una cosa hem estat els catalans en els darrers segles ha estat un país d’acollida on tothom qui ha volgut integrar-s’hi ha estat rebut amb els braços oberts. Tampoc no hauria de sonar com una amenaça. El futur, amb una abassegadora pressió de moviments migratoris propiciats per la globalització i unes desigualtats feridores, ens durà un increment difícilment sostenible d’aquesta nova immigració. I arriben al nostre país enganyats tant en les seves expectatives econòmiques i vitals, com en la realitat nacional on aterren. Això és un fet i hem d’encara-lo amb responsabilitat solidària però també amb maduresa social, sense aquest assistencialisme que crea desigualtats i guetos de difícil integració. El fet és que la nació catalana ja és ara fruit de la mescla. El mestissatge a què es referia Carod-Rovira és un fet inapel·lable que, des d’ara mateix, definirà el futur vital dels catalans.
L’esforç ingent que des de Catalunya s’ha fet per integrar els nouvinguts a la nostra realitat social, històrica i sobretot lingüística, no s’adiu amb els minsos resultats obtinguts. I és que el que queda clar és que la capacitat coactiva, ni que sigui psicològica, que pot fer que un immigrant decideixi fer l’esforç d’aprendre la llengua del país i usar-la amb assiduïtat, només la pots exercir amb garanties si tens tota l’estructura d’un estat al darrere. En el nostre cas el que tenim al darrere és un estat que malda per fer-nos desaparèixer. No podem esperar miracles ni la militància obstinada dels qui vénen aquí a guanyar-se la vida.
Darrerament, però, abocats amb delit al debat sobiranista, sembla que estem perdent de vista que la construcció d’una nació cohesionada passa per la indispensable assumpció d’uns elements comuns sobre els quals bastir aquesta nova catalanitat. Als Països Catalans la llengua és, sense cap mena de dubte, aquest element capaç d’aglutinar, de crear sinergies, de ‘nacionalitzar’ sense embuts. També és, no ho oblidem, l’essència de l’esperit de la nació. Sense llengua difícilment sobreviurem nacionalment després de segles de repenjar-nos-hi gairebé en exclusiva.
En canvi, la llengua se’ns perd i no semblem amoïnats. La darrera Enquesta d’Usos Lingüístics ens aboca al desastre tant de temps anunciat. Segons l’enquesta, el 62,8% dels ciutadans de Catalunya no identifiquen el català com la seva llengua, un 38,2% no el sap escriure i un 21,7% ni tant sols el sap parlar. Si després de tantes campanyes, tantes aules d’acollida i tantes Quetes, la situació ha devallat fins aquests limits és que estem al llindar de perdre definitivament la llengua.
Fa dies mirava incrèdul un documental a TV3 sobre la vida d’uns joves arribats en pastera i el seu esforç, tutelats per la Generalitat, per sobreviure. Cap d’ells no parlava català. Ningú tampoc no els parlava en català.
És evident que ja només la independència ens pot donar opcions de girar la situació. Esperem no haver fet tard.
1 comentari:
La clau de tot plegat es troba en els mitjans de comunicació. La immensa majoria són en castellà, i la informació i el lleure que reben aquesta gent que arriba és a través d'aquests canals. Després, surten al carrer i ningú els parla en català. Què acaben pensant? Que no els cal parlar català per a viure a Catalunya.
Publica un comentari a l'entrada