El tractor i el Ferrari

En Joan Carretero acostuma a usar la metàfora del tractor i el Ferrari per exemplificar la diferència de concepció que hi ha entre Reagrupament i d’altres formacions polítiques. Argumenta el president de Reagrupament que sabent que la tasca d’aconseguir la llibertat de la nostra nació serà una feina dura, llarga i tenaç, ens hem de dotar de les millors eines, les més fiables, les de més confiança, per aconseguir acomplir aquesta tasca que tenim al davant amb garanties d’èxit. No podem caure en la temptació de la superficialitat, de la imatge espectacular però amb poca substància. Per molt lluent i espectacular que sigui, un flamant Ferrari vermell de poc ens servirà a l’hora de llaurar una terra eixuta, endurida per anys de deixadesa.

L’evident actualitat política de les paraules de Carretero m’han fet pensar en el tipus de partits polítics que tenim al nostre país i, sobretot, en el tipus de campanya electoral que, contesa rere contesa, han anat adoptant tant les formacions majoritàries com les que pretenen ser-ho. És cada dia més evident que això que eufemísticament anomenen “programa electoral” és pura poesia i que el compromís de qualsevol formació amb el que s’hi diu, és una pura fal·làcia. La política ha esdevingut un joc d’aparences, un espectacle ple de llums i ombres on els actors principals se saben els protagonistes diguin el que diguin o facin el que facin. És només un joc d’enganys que pretenen vendre com a prestidigitadors del concepte. Ningú no els reclama allò promès. Ningú no els exigeix seriositat, coherència. Així, abandonats al vendaval de la banderola, ens deixem “prometre” ficcions impossibles, propostes a benefici d’inventari que sabem que dormiran el son dels justos fins la propera campanya electoral al calaix dels mals endreços. Amb una mica de sort, quatre anys després ens les tornarem a trobar, envernissades perquè, amb nova lluentor, semblin la darrera proposta. 

En una societat dominada per la imatge, per l’aparença, ens deixem endur per la política del confetti, del míting amb autocar, de l’entrepà que omple teatres i pavellons, de la claca que vitoreja amb posat de circumstàncies . La immoralitat de la despesa electoral, en un país en fallida econòmica, és directament proporcional a la resignació amb què els ciutadans semblem haver-nos-hi conformat. Hauríem de ser capaços de  capgirar aquesta situació malaltissa i exigir als nostres polítics un missatge clar, possible, imaginatiu però coherent. Hauríem de ser prou exigents per desemmascarar el cartró-pedra, per despullar amb cruesa la manca de projecte, l’engany que només cerca l’escó.

A Reagrupament som conscients que un tractor, passada rere passada, acaba llaurant el camp; amb constància, amb treball, amb passió i amb projecte. Segurament no brilla prou sota el sol inclement, ni salla sobre l’asfalt, però creu fermament que la terra ha de ser del qui la treballa.

Ja hem vist massa Ferraris amb les rodes enfonsades al sorral com per deixar-nos enlluernar per un metal·litzat que acabarem havent de pagar nosaltres.