17 de desembre 2010

La supèrbia dels profetes

De la mateixa manera que cal recordar les aportacions intel·lectuals que Josep-Lluís Carod-Rovira (aquí i a la Xina popular) ha fet al llarg dels anys en la definició d’un cert tipus d’independentisme que ell mateix va batejar com “de pluja fina”, també cal reconèixer que la seva praxi política ha quedat molt lluny de les expectatives que el seu verb abrandat havia creat. Tan fina ha estat la pluja que no han calgut paraigües. Carod ha esdevingut un cadàver polític que, ple de supèrbia,  malda per trobar qui l’enterri amb honors de cap d’estat. Fora de la realitat, no s’adona que el seu temps ha passat, que quan cremes les barques es fa difícil de retornar a port. Pagat de sí mateix, inconscient de la deriva autoritària que li agreja el caràcter, espernega sol davant els elements sentint-se injustament incomprès, ell que té la veritat. No deixa de ser patètica la seva arronsada d’espatlles davant la patacada electoral que ha sofert Esquerra. Indecent la seva caiguda d’ulls, el seu “senyoreta, jo no he fet res” quan encara branda la famosa clau d’aquell govern que havia de cosir el PSC a la nació. Puntades sense fil. Només han aconseguit que mori el PSC a mans del PSOE com ERC va morir a mans d’Esquerra. La subtil diferència que canvia tot un món, tot un projecte polític, tot un país, tota una generació.
Ves, però, que ara en Carod no ens endolceeixi Esquerra. Perquè de la mateixa manera que l’encara vice-president del govern és responsable de la sensació d’engany que els independentistes vam tenir ben aviat, ningú a can republicà pot fer-se ara l’orni. I si en Carod és d’un desvergonyiment i d’un cinisme inaudits, ja no us dic res de la prepotència i del posat perdonavides d’elements com Puigcercós, Ridao, Huguet, Vendrell i un llarg etcètera de dirigents d’Esquerra que, durant uns anys, s’han cregut el centre del món i s’han dedicat a malparlar de tot independentista que gosava dubtar de la benaurança republicana.
Esquerra no té només un problema polític, ni segurament de projecte: el problema és de credibilitat. I quan una formació política que basa el seu relat ideològic en imatges tan eloqüents com “les mans netes”, la honestedat o la confiança, no és capaç que l’electorat se’n cregui mitja paraula, és que té una fissura a la línia de flotació i el vaixell s’enfonsa.
No sé si no és massa tard per refer ponts, per recuperar l’entorn social, per avenir-se a parlar, però sí que ho és per fer-se l’humil. Sé que segurament és injust que pagui tothom pel mal de pocs i que a Esquerra hi ha gent magnífica, patriotes honestos que han picat molta pedra. També que els projectes polítics són de vegades mal·leables, però quan ets al govern has de deixar clar quin és el teu objectiu polític. D’aquí plora la criatura: l’Esquerra de Carod i Puigcercós no ha mostrat mai una acció de govern nacionalment desacomplexada. Els mots, sovint, no són suficient per amagar la covardia, l’autocomplaença, l’acomodar-se a un poder que havia de servir per revoltar el país. L’engany funciona un cop, dos i tot (si no, fixeu-vos a CiU), però tard o d’hora cal donar la cara i assumir que s’ha errat el camí. I la culpa mai no és del camí perquè de camins n’hi ha molts. Alguns fa temps que ens vam aturar i ens hem esgargamellat assenyalant un altre camí mentre els vèiem allunyar-se. El nostre és més costerut i no s’hi pot anar en cotxe oficial, però ningú no ha dit que hagi de ser fàcil. Ara caldrà que tota la bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, entengui que cal refer el camí i recuperar la credibilitat. Si ho aconsegueixen, segur que ens trobarem, perquè el camí és llarg i tots hi som necessaris.
Ull, però que a partir d’ara haurem d’estar amatents als nous profetes que voldran treure profit de l’estrip republicà. Escarmentats però mesells, som capaços de creure de nou velles mentides grandiloqüents sense adonar-nos que no hi ha profecies, que només hi ha treball, constància i convenciment.

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

El temps del Carod-Rovira ja ha pasat. Com dius, en el seu moment, va fer una gran contribució a l'independentisme amb un missatge novedós que va engrescar a molta gent. Ara, però, està del tot cremat i desacreditat, pel que millor que pot fer és deixar-ho córrer. Ell, i Puigercós i companyia, s'han carregat un partit històric. Costarà reflotar-lo.