10 de desembre 2010

La increïble utilitat del vot inútil

Aquestes sembla que han estat també, sense por a equivocar-nos, les eleccions del vot útil. De fet, no només ho han estat aquestes, sinó que aparentment aquesta mania tan nostrada d’apel·lar al “vot útil” és un dels arguments més persistents entre la ciutadania a l’hora de decidir el sentit del vot.
No vull amb això dissimular el fracàs, estrictament electoral, de l’opció que Reagrupament proposava als catalans, però sí que en dóna una explicació que ens apropa una mica més a la realitat que ens envolta. Som un país amb una democràcia massa jove, tendre, plena de prejudicis i amb una escassa cultura política. Si això ho amanim amb unes actituds poc edificants dels nostres representants polítics, tindrem el quadre complet per entendre el distanciament i la prevenció que mostra la ciutadania envers el món de la política en general.
En aquest ambient, hem acabat convencent-nos que és equivalent a llençar el vot apostar per una opció que, d’entrada, probablement no guanyarà les eleccions o que fins i tot pot quedar fora d’un repartiment d’escons pensat per afavorir les majories. Ens hem acostumat a apostar per cavalls guanyadors, fins i tot deixant de banda els nostres principis. Preferim figures mediàtiques abans que programa, victòries que puguem sentir pròpies abans que honestedat en els plantejaments.
Certament CiU ha aconseguit, sense fer-ne bandera, convèncer la gent que el tripartit era encara possible i que només ells podien evitar-lo. Ha estat tan profunda la decepció d’un govern fet a esquenes de la gent, que ens hem curat en salut i hem atorgat una àmplia majoria a l’eslògan preventiu, a vagues promeses buides de contingut real, a compromisos que ja hem vist incomplerts abans. No hi fa res: som mesells i tossuts de mena. El problema vindrà quan tot aquest cabal polític s’esgoti en pocs mesos. Tornarem a parlar de desafecció, aleshores? Tornarem a blasmar formacions que fan del peix al cove la seva forma de vida, tot just quan hem acabat de donar-los de nou un poder exagerat?
És en aquest context de fingiment general que cal admirar tots aquells que, malgrat la incertesa, han estat capaços de dir amb el seu vot quina Catalunya volien. Estem convençuts que molts d’altres ho haguessin fet però finalment han decidit les solucions fàcils. La responsabilitat política dels ciutadans ha de començar a ser conseqüent amb les pròpies creences. Només amb una actitud ferma i decidida serem capaços de construir una nació democràticament adulta.
Els 40.000 vots a Reagrupament no són, doncs, vots llençats. Tenen la immensa utilitat de mostrar la coherència amb les idees, de dir al món que una opció regeneradora es mereix l’oportunitat de redreçar unes institucions paralitzades. Cadascun d’aquests vots són per nosaltres un compromís de treball, de continuar defensant la necessitat d’una Catalunya independent, de seguir proposant mesures de regeneració democràtica que facin de la nostra una societat moderna i justa. 40.000 vots que han trencat amb la por i la renúncia són molts vots. Seguirem treballant per convèncer tots aquells que ens donen suport i que aquest cop no ens han votat, que és des de la fermesa de conviccions que es construeix el futur.

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

CiU ha recollit el vot anti-tripartit igual que el PSOE arrossega el vot anti-PP a les generals. No és, per tant, un vot fidel, i tal com es guanya es pot perdre. Dubto que en 4 anys, amb les perspectives de futur que ens dibuixen, el puguin retenir.