23 de desembre 2010

I, doncs, què ens pensàvem?

La recent sentència del Tribunal Superior espanyol ens demostra novament que Espanya ens ha pres definitivament la mida i ha entès que, en el fons, som un poble submís i inofensiu. Per això es pren la llibertat d’abraonar-se sobre els pilars fonamentals d’aquest país que volem fer veure que som, sense immutar-se, amb aquella naturalitat i constància militar que guanya les guerres per esgotament.
Sí, el TS ha dinamitat la immersió lingüística com a columna vertebral del nostre sistema educatiu. Però els independentistes ja ho dèiem quan un altre tribunal, el Constitucional, hi va posar les bases. I semblava, com ho sembla encara ara, que els partits, que fins i tot la societat, li treien ferro, com aquell malalt terminal que prefereix no parlar de la malaltia, que tria fer veure que no passa res, que se’n sortirà. Hem passat tota una campanya electoral sense que gairebé ningú no assumís la derrota total del sistema autonòmic que la sentència del TC va representar. No només això, sinó que definitivament Espanya ens ha deixat ben clar que segueix tenint-nos com una colònia ocupada i que, com a tal, hem d’amotllar-nos als designis de la metròpoli. Ja podem fer veure que pintem alguna cosa. Si ens han suportat ha estat perquè, a diferència d’altres situacions colonials, en el nostre cas no és la metròpoli la part més rica. Però això s’acabarà aviat atenent-nos al ritme d’expoli fiscal a què estem sotmesos.
Ara vindran uns dies de flamarada. Tot seran protestes, manifestos, concentracions... Però com hem vist sempre, d’aquí uns dies aquí pau i allà glòria. Som un poble que s’ha acostumat a ser vassall, que viu en l’eterna pretensió de ser nació però que no n’exerceix, que fa veure que actua com un país, però que en el fons és una Comunidad Autónoma espanyola de règim comú. Tothom es reclama l’esperit del 10J, però amb l’esperit no n’hi ha prou. Amb l’esperit només s’aconsegueix una victòria de l’autonomisme amb “transició nacional” o sense. És simptomàtic que siguin precisament els partits de l’stablishment, CiU i PSC, els qui s’han apressat a dir que no passa res, no fos cas que els esguerrin la coreografia de la investidura tan ben preparada.
Com ja van dir Cardús i Solà: s’ha acabat el bròquil. Espanya ha decidit que ja s’ha fet perdonar prou el franquisme, que vol tornar a ser el que sempre ha estat: un estat jacobí que tolera amb dificultat les particularitats. És la seva decisió i és el seu dret.
El problema no és, doncs, d’Espanya. El problema som els catalans que no acabem de decidir mai què volem ser. La sentència del TC, aquesta darrera del TS i les que vindran, ens empenyen a decidir definitivament de quin costat estem. Espanya ha deixat clar que només hi podem ser si ens resignem a ser espanyols. I prou. Ara som nosaltres els qui hem de decidir si ho acceptem, si ens dissolem dins d’Espanya, o si fem el pas d’esdevenir una nació lliure. Sisplau, deixem de fingir i abandonem el victimisme inútil. Ells actuen des d’una òptica d’Estat mentre nosaltres només ho fem veure. Perquè no en tenim, d’Estat.
Si volem ser, només cal que ho decidim i avancem amb passa ferma. Tenim les eines, tenim el país però... tenim el coratge?

4 comentaris:

lena ha dit...

És per això que ja és hora d'esmolar l'eina i ser més radicals. Cal proclamar directament la independència. És l'única manera possible de deslliurar-nos de totes aquestes envestides, que altrament no cessaran

Granollacs ha dit...

Felicitats per l'article. Hi coincideixo en un 120%

Joan ras-i-curt ha dit...

L'Irene Rigau va dir a RAC1 que "cal fer pedagogia" en això de la immersió. Això em recorda aquella película en que cada matí tornava a passar el mateix del dia abans.
La humanitat ha avançat humanísticament i tècnicament gràcies a no començar cada dia des del mateix punt, sinó a aprofitar els trams ja recorreguts i així anar més enllà. Però nosaltres els catalans es veu que en temes de país, no: cada matí comencem de nou i ara tocarà fer pedagogia un altre cop. Si us plau: de què ens hem de fer perdonar? De voler ser homes lliures?.
Aquest escrit teu, que comparteixo i aplaudeixo totalment, malauradament va dirigit al silenci del desert: segueix amb la pedagogia, aquest cop per als nostres veïns.
Et felicito per la perseverança. Jo no sé si la tinc.

Albert B. i R. ha dit...

Els que governen ara, aquest coratge, no el tenen pas. Ha estat vergonyosa la reacció dels dos partits més votats, repugnant.
Ja va sent hora que ens desacomplexem. O ens aniquilaran del tot.