Pel damunt del nostre anhel

Aquest és el vers del “Cant de la Senyera” que Artur Mas va triar per cloure la seva al·locució de fi d’any als catalans. Una tria que vol demostrar que, al menys de cara enfora, ha entès el missatge que la majoria d’aquest poble va donar el passat 28N. Mas sap que la recuperació de l’autoestima nacional és un dels factors crucials de la seva presidència si vol sortir-se’n. Per això va triar de nou un escenari que mai no s’hagués hagut de deixar: el Palau de la Generalitat. Les nacions, especialment les que no tenen estat, han de saber trobar la seva litúrgia institucional que revesteixi el poder, encara que no en disposin.

Mas va fer un bon discurs. Un discurs de President. Em sembla que les crítiques que ha rebut són més fruit de l’estira-i-arronsa partidista d’unes formacions que no han entès que la gent n’està precisament farta d’aquesta manera barroera de fer política. El discurs fou encertat en el to, en l’expressivitat, en fer pinya col·lectiva per sortir-nos-en. També ho fou en el pes important que la nació hi tingué. A tots els qui ara el critiquen els recomanaria que fessin una ullada al missatge de l’any passat, on un descentrat Montilla feia un míting electoral des del Centre de Comandament dels Ferrocarrils de la Generalitat. Voleu cosa més poc institucional?

Un dels principals factors que han dut CiU al triomf electoral és que finalment han entès que l’estirabot o la promesa fàcil no eren ben rebudes per l’electorat, cansat de retòrica que ja neix buida de contingut. David Madí ha sabut trobar aquesta vegada el to adequat, ha encertat a construir l’imaginari al voltant del qual tota la resta de formacions han donat tombs inútilment. La mateixa idea-força “el govern dels millors” ha permès que un govern més aviat mediocre sigui percebut com un canvi radical, com una promesa d’esperança en una gestió correcta, seriosa i consistent.

Però aquest és precisament el seu punt feble. Les grans frases, els eslògans brillants, acaben fonent-se com un terròs de sucre si no s’acompanyen de realitzacions concretes. I aquest govern, no ens enganyem, es basteix des de l’equilibri bipartidista de CiU i de la negativa d’alguns que sí que són prou bons a participar-hi. Un govern amb massa cares conegudes, amb massa pes a les ales per encarar la difícil responsabilitat dels dos reptes confluents que aquest país, per molt que se’n vulguin amagar, té al seu davant: la crisi de model econòmic i la necessitat d’esdevenir un estat lliure. Dos problemes que comparteixen solució i que la composició del nou govern no fa pensar que s’encarin amb la valentia, l’honestedat i la resolució que l’esperit del 10J demanava.

No deixa de ser sorprenent que mentre el país no ha parat de demanar més sobirania, Mas hagi optat per un govern on destaca la poca sensibilitat nacional d’alguns dels seus membres més destacats. Esperem que apel·lar al “Cant de la Senyera” no sigui un exercici de distracció i que Convergència tingui sempre molt present que deu la seva victòria a un nombre importantíssim de gent que creu fermament que només amb la independència serem capaços de sobreviure nacionalment.


Publicat a: www.penedesdigital.cat