08 d’octubre 2010

Superioritat moral

El món de la política, i el de les idees en general, pateix d'una creixent banalització, d'una manca preocupant de profunditat i elaboració argumental. Això generalment se supleix amb un abús dels estereotips, dels llocs comuns que acaben per no dir res però que cobreixen l'aparença. Aquesta tàctica ha valgut en aquests darrers anys per omplir la buidor de propostes amb què ens han entretingut les nostres formacions polítiques, però ha estat a costa d'una simplificació esfereïdora del debat, farcit de tòpics, de l'eslògan fàcil i del màrqueting de les idees. Avui el que compta és tenir "relat" i, sobretot, saber-lo vendre.
Ha estat especialment greu el procés de significació a què s'ha sotmès certs conceptes, certes paraules, que han esdevingut elements sagrats d'aquesta nova religió que cerca fidels més que convençuts. Així, conceptes com esquerra, participació, sostenible, solidari i tot un llar etcètera que tots seríem capaços de recitar, han estat ungits amb un plus de superioritat moral més enllà d'on o de quina manera s'apliquen. Són tautològicament bons i en conseqüència, uns altres també intrínsecament dolents. Ningú no sap ben bé explicar-te què signifiquen, en termes reals, en concrecions, però te'ls etziben despectius amb aquesta suficiència de nou ric que et mira per sobre l'espatlla. La societat, i les ideologies que miren de gestionar-ne la seva evolució, han esdevingut líquides, mal·leables, i les velles ortodòxies s'han convertit en rèmores que impossibiliten, precisament, el progrés social que pretenen defensar. No hi ha lloc per al debat, per l'argument. No hi fa res que la societat sigui cada dia més descreguda, més displicent: els nous sacerdots segueixen excomunicant l'heterodòxia. Conceptes buits però inqüestionables han servit massa cops per amagar la incapacitat de gestionar amb eficàcia, equitat i justícia social els recursos públics. Exemples concrets en tenim a cabassos cada dia, però la societat ja no escolta, ja no es qüestiona res. És més senzill romancejar lletanies postmodernes.
Un fenomen, aquest de l’arrogància, que havíem vist només en certa autoproclamada esquerra, ara el comencem a percebre en l’ampli camp ideològic del nacionalisme. No hi fa res que t’hagis hagut d’empassar veritats immutables. No hi fa res que ara defensis allò que fa pocs mesos desqualificaves. La qüestió de fons és que segueixis apareixent com el referent estratègic, com l’únic camí possible.
Així, hem pogut veure com en López Tena, després de perjurar que el referèndum era possible i la declaració unilateral d’independència una boutade de Reagrupament, segons ell una formació tòxica ara pretengui presentar-se a les eleccions com l’única opció intel·ligent perquè defensa, precisament, la declaració unilateral. Això sí, Reagrupament, per aquesta llumenera, deu seguir sent tòxica atès que no vol ni acostar-s’hi. I del referèndum aquell? Referèndum? Quin referèndum?

Tampoc no ens podem oblidar de la fatxenderia amb què CiU, segura de la seva victòria, tracta tots aquells que no combreguem amb rodes de molí de la mida del concert econòmic. Quan els arguments coixegen, la desqualificació és l’arma dels pusil·lànimes. Tots podem entendre les presses per ocupar conselleries i direccions generals tot fent veure que es governa en un país que no té poder. Ara, on és la superioritat moral de gestionar la misèria? No hi ha res més patètic que fer-se el milhomes i dur les calces al garró.

4 comentaris:

AbsolutMas ha dit...

No et falta raó. Però aquesta suficiència també va passada de voltes a l'altra banda.
Hi ha qui predica això de la independència com si fos tan simple com fer espetegar els dits. I tracta tothom, també, amb una superioritat moral bastant fora de lloc.
Cal més humiltat per totes bandes. I empènyer en una mateixa direcció, deixant-nos de punyetetes!

Albert B. i R. ha dit...

És cert això que s'està banalitzant el debat polític. Però aquí cal també entrar en un altre punt: qui es llegeix els programes electorals? Ningú. La majoria vota per una idea que s'han creat del partit, encara que realment sigui falsa. Els programes existeixen, estan a la disposició de tothom via Internet, però la gent no els llegeix. Això tb ho afavoreix l'actual desafecció política causada en part per aquests mateixos polítics. Per què llegir una colla de pàgines que després no es compliran?

Salvi Jacomet ha dit...

Una pregunta..
¿Només les persones que tenen la ideologia nacionalista i són favorables a R.cat poden tenir "superioritat moral"?

Jaume Claramunt ha dit...

Salvi, no m'he explicat bé, suposo. El que jo volia dir és que no es poden menystenir opinions polítiques que no combreguin amb les majories que han marcat els dogmes fins ara. Precisament la meva denúncia és en el sentit que ningú no té la patent de res: ni del progressisme ni del nacionalisme, o sigui que ningú està legitimat per actuar amb "superioritat moral".
Un pot estar convençut que té la raó però ha d'estar també disposat a acceptar que pugui estar equivocat.
Volia dir això, només. Tots estem farts de veure com ni s'escolten els arguments de formacions que proven de fer aportacions polítiques, amb l'únic argument de "ah, són de dretes" o "ah, són uns il·luminats".