15 d’octubre 2010

Rèquiem per la unitat

A hores d’ara, si no s’ha produït un miracle de darrera hora, s’haurà certificat definitivament la fi del serial d’aquest estiu: la unitat de les forces independentistes per presentar una única candidatura a les properes eleccions al Parlament autonòmic del nostre país.
Els motius, ocults o no, que hi ha darrere la decisió presa per les direccions de les diferents opcions sobiranistes implicades, han estat àmpliament debatuts aquestes darreres setmanes, però no hauríem de caure en la simplificació. Que els personalismes tenen un pes important en qualsevol activitat humana és una obvietat de la mateixa manera que ho és el fet que, habitualment, això no acaba sent cap impediment per arribar a acords si hi ha una voluntat sincera. Tinguem-ho present i no posem tothom al mateix sac.
Tan parlar d’unitat, però, ens ha fet perdre l’objectiu de vista. Hem fet créixer, nosaltres mateixos, el monstre que ha acabat per devorar-nos.
És evident que sempre és més rendible, segons la llei  d’Hondt, que dues candidatures vagin unides, que si hi van separades. Però també ho és que no sempre 1+1 fan 3, com ara es fa córrer. El mal de veritat es va fer quan Solidaritat, encertadament o no, va presentar credencials i va mostrar-se no com una nova força independentista, sinó com una OPA hostil a Reagrupament que fins aleshores havia liderat i empès en solitari el projecte independentista.
Tampoc no podem oblidar que venim de temps molt durs i que, si bé és difícil que aquestes opcions sobiranistes aconsegueixin una majoria suficient per proclamar la independència, no podem caure en el pessimisme irredempt i pensar que serem opcions tan minoritàries que ben just aconseguirem l’entrada al Parlament. La societat està prou madura perquè el sobiranisme expressi a les urnes el que ja va expressar al carrer el 10J. Amb això no vull menystenir el poder de convocatòria d’opcions majoritàries, amb campanyes d’altíssim pressupost (un altre dia en parlarem, d’això), però, com ha dit més d’un cop en Joan Carretero, si aquest país no és capaç de portar l’independentisme al Parlament amb una força proporcional al consens social que genera, és que tenim un problema greu que va més enllà de la unitat.
S’equivoquen els qui pensen que la independència ens la durà la unitat del sobiranisme en una candidatura catàrtica. La independència la hi haurem de dur tots plegats, també CiU, i ERC, i fins i tot el PSC, i per a fer-ho ens caldran tantes forces com siguem capaços de generar, serioses i coherents. Capaces no de triomfar el 28N, sinó de gestionar amb astúcia el 29N i els quatre anys que han de fer créixer el suport social a la secessió. Ens caldrà normalitzar el convenciment que només un estat propi ens garanteix el benestar. Caldrà enfortir una  majoria social que segurament ja hi és, i que aquesta majoria se’n convenci i empenyi els partits que encara es resisteixen a somoure un escenari que els és propici.

Sigui com sigui, que la manca d’unitat no ens deixi a casa, que no ens desanimi. La feina tot just comença. Ens calen veus amb un projecte clar, al Parlament. Veus que hi mostrin el camí, que ens convencin de la senzillesa i, alhora, de la força del pas que ens cal fer. Malgrat tot, el 28N votem independència!

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

Les expecatives electorals de Reagrupament abans que aparegués SCI no arribaven ni a l'1%. El Joan Laporta va decidir tirar endavant el seu moviment per no haver de carregar amb alguns errors que s'havien comès a RCat. Després va venir la generosa oferta de donar a RCat Girona i Lleida. El Carretero s'hi va tancar en banda, I no només això. Ara aquest decidieix fer el joc a CiU i l'espanyolisme criticant brutalment al Laporta o posant-se al costat del Sandro Rosell.
A Reagrupament li ha anat bé electoralment parlant tot aquest serial, pk els ha donat a conèixer quan estava la cosa mig morta. I ho dic jo, que he estat secretari del meu Districte, pel que no se'm pot negar manca d'implicació. Em sap greu, però jo ho veig així.