A risc de fer-me pesat voldria també afegir-me a l’estol de catalans que aquests dies valorem el resultat real de la demostració de voluntat nacional que aquest poble va fer tot just fa una mica més d’un mes. No voldria, tanmateix, col·laborar a alimentar l’espectacle de confusió que tots plegats estem donant i que de ben segur ha començat a descoratjar molts dels ciutadans que el 10 de juliol van omplir els carrers de Barcelona amb la innocència per bandera.
I és que ens hem obsedit amb la unitat com si fos la panacea que hagués de resoldre tots els mals nacionals que pateix aquesta vella nació. Ja ho he dit més d’un cop que la unitat no pot ser mai un objectiu per sí mateixa, sinó que hauria de ser un dels mecanismes que ens ha de dur a recobrar les nostres llibertats nacionals. Sembla, però, que ni uns ni altres van entendre ben bé el que el crit unànim d’independència significava realment.
Al meu parer, el que cal és la unitat en un objectiu nacional avui més clar que mai. Això no ha de significar invariablement que els agents polítics hagin d’anar plegats, sinó que l’assoliment d’un estat propi ha de ser un objectiu transversal que amari totes les formacions d’obediència nacional. A la transició l’objectiu de recuperar les institucions arrabassades pel franquisme era present a gairebé totes les formacions i, malgrat les diferències, la sensació d’objectiu comú, de període constituent, va aconseguir il·lusionar tot un poble. Ara ens cal una nova transició. Una transició cap a la independència en què, també, la gran majoria de formacions hi haurien de participar si volem escoltar el mandat inapel·lable del poble. Potser el que cal no és la “gran coalició” sinó la gran il·lusió, la generositat de tots plegats d’arraconar momentàniament les lògiques diferències per bastir un nou país que després ja construirem des de la diversitat política.
Per això la mesquinesa política serà la temptació a vèncer especialment en els partits que aspiren a governar aquest país. Ja sabem que quan s’acosten eleccions tot és aparença, tot gesticulació, tot relatiu i efímer. I és ben trist que sigui així, però mentre nous actors no aconsegueixin, des del Parlament, canviar aquesta dinàmica cal tenir-ho present i denunciar-ho desacomplexadament. Els crits del 10J anaven especialment dirigits a aquestes formacions que han esdevingut el paradigme de l’immobilisme.
ERC, que s’ensuma la patacada, juga de nou al gat i la rata, a amagar l’ou. I aquest cop potser no li funcionarà. Hauria de pensar que l’electorat, desencisat, reclama claredat i compromís. Potser no cal que s’integri a cap coalició salvadora, però cal que es comprometi amb la independència posant-hi dates, full de ruta i estratègia. Les lletanies ja no valen en un món de descreguts.
CiU, a l’altra banda, ja assaboreix el retorn triomfal i no està disposada que la realitat li espatlli el guió bucòlic que ha dibuixat. Un guió fet d’eufemismes, mitges tintes i paradisos increïbles. Ja em direu, sinó, qui pot creure en negociar el concert econòmic amb tot el que ha plogut! Farien bé, però, els de CiU de no malparlar massa d’un moviment ciutadà que ha empès la il·lusió d’aquest poble. Ara ens acusen, als independentistes, de només fer soroll tornant a la vella màxima pujoliana del silenci, el peix al cove i l’ambició tancada a l’armari. No s’adonen, no han entès, que els temps han canviat, que ara ja no ens val gestionar les engrunes d’un estatut escapçat amb què ens han despullat de poder real. Ara cal ser valents i posar la nació per davant dels interessos de partit.
Ara, més que mai, que tot està per fer, però que realment tot és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada