12 d’abril 2018

I què!

Enfangats encara en la investidura que no acaba de ser, ja treuen el nas les eleccions municipals que és on els partits es juguen el poder de veritat. El petit poder dels qui no gosen aspirar a gaire més, la menjadora per pagar fidelitats indestructibles, la temptació del caciquisme, la biblioteca que mai no es fa, i que ves a saber si fa falta, l’etern drama de les cagarades de gos, el soroll a les nits: podríem refer els programes només canviant l’any. El Consell Comarcal pels despenjats, la Diputació pels que aspiren a altes fites. I la gent, lluny, molt lluny, sempre lluny, cada dia més lluny. La gent, desesperadament pacient, esperant encara el mandat de l’1 d’octubre. Esperant que se’n buidin la boca perquè ens expliquin què se n’ha fet dels compromisos; què se n’ha fet de la simplicitat d’investir, restituir i república.
Ara, alguns, ens diuen que cal ser “realistes”, que cal conservar el que teníem, que cal recuperar les institucions autonòmiques, que cal agenollar-se de nou, com el 39, que ja hi posarem reclinatori, que fem un pas enrere per agafar forces, per aixamplar la base, que si cal anar a presó amb ells no hi comptem. Massa mesquinesa mentre la dignitat està presa als “campos de castilla” o tomba per Europa.
Mentre cada partit ens ven el seu pres, perquè el seu pres és més pres que els alres presos, nosaltres esperem la república, esperem poder-la defensar, lliures o morts, tossudament alçats, ni un pas enrere.
Ja és ben trist: Espanya ens pren per imbècils i els nostres representants per estúpids. Algú es creu que si fem bondat Espanya oblidarà? A l’estructura d’estat espanyola li importa ben poc el ridícul internacional o l’evidència que el feixisme mai no ha deixat el poder. Serem el negre bo, i què! Que potser canviarà res? Hem de començar a ser conscients que l’autonomisme ha mort definitivament. O dictadura o república. Com sempre. Potser aquest cop no ens bombardejaran, potser ara no ens trobareu en una cuneta. No serà per manca de ganes. El neofalangisme tabarnià en faria una estesa.
Un cop i un altre hem estat capaços de resistir. Ara ens cal deixar de defensar-nos porugament i reprendre el 27 d’octubre amb convicció de victòria. I això, avui, té només dos noms: Puigdemont i República. Que, de moment, vol dir presó? I què! No hi ha prou presons per empresonar tot un poble que vol ser lliure.