La nosa

No sé si els fa justícia o no, però cada vegada està més estesa la certesa que bona part de la culpa que estiguem avançant a batzegades o que, directament, no avancem, la tenen els partits polítics.

Ho vam poder veure amb tota la seva cruesa el passat 21D quan la llista unitària que ens hagués donat una majoria clara va passar a millor vida en qüestió d’hores. És clar que uns es pensaven que guanyarien de carrer i que no els calia compartir el ‘poder’, i també que la crida dels altres a la unitat podia semblar l’abraçada del boxador estabornit. I encara hi havia els que sempre prediquen unitat però que mai no els hi trobareu perquè no és prou popular o vés a saber per què. Uns pels altres, vergonyantment, van deixar guanyar l’Arrimadas.

Si, els partits, no van voler entendre el moment excepcional que vivíem, bo i més quan ja teníem gent a la presó i mig govern a l’exili, és que les dinàmiques partidistes són d’una fortalesa pètria. Si amb la restitució com a bandera davant un 155 immoral no van ni provar de posar-se d’acord, què no faran ara que ja ni comprateixen l’estratègia a seguir.

Ens ho hauran d’explicar als que hem anat a cada mobilització sense preguntar-nos de quin partit era el company que teníem al costat, als que vam posar els nostres cossos per defensar les urnes, als que vam tornar a casa capcots el 10 d’octubre sense veure néixer la República Catalana, als que no vam entendre res el 30 de gener, als...

I ara les municipals, on sí que és important quina és la llista més votada. La proposta que s’ha estès de fer primàries conjuntes amb partits i societat civil ha de ser irrenunciable. Si els partits no hi volen jugar, haurem de fer el pas la societat civil. No podem permetre’ns que, després que Espanya ens segresti els líders, ara els partits ens segrestin el procés d’independència. No hem arribat fins aquí per tornar-nos-en a casa amb les mans buides.

Soc conscient que la idea que els partits fan ara més nosa que servei pot derivar fàcilment en populismes d’argumentari superficial, que és obrir de nou la porta al feixisme. Només cal mirar C’s, el seu èxit i en quines capes socials s'hi produeix. Però han estat els partits els qui han fomentat una massa poc compromesa i manipulable per tal d’assegurar-se un tall del pastís. Finalment el monstre se’ls ha descontrolat i ara en pagarem tots les conseqüències si no ens centrem en fer el nou país que ens havíem proposat. El processisme eixamplabases no deixa de ser l'autonomisme partidista que vol conservar conselleries i direccions generals. Més que mirar-nos al mirall escocès, potser que comencem a mirar el quebequès.